El 15-M i l’11-S

Albano-Dante Fachin, exsecretari general de Podem, ha dit que el problema del partit no és que dels cinc professors fundadors només quedi, en realitat, Pablo Iglesias. El problema, diu, no és que s’hagi buidat la direcció, sinó que s’ha buidat el partit de gent. Els indignats ja no hi són. Retinguem aquesta anàlisi. Diu Josep Maria Antentas, professor de sociologia i activista, que la crisi va portar el 15-M i el procés independentista. I que una de les grans debilitats dels dos moviments ha estat la falta de col·laboració entre aquestes dues propostes. Diferents, però amb un nexe comú. Una volia capgirar el règim del 78 i canviar l’Estat. L’altra, capgirar el règim del 78 i un Estat propi. Però les dues eren una esmena a la totalitat i les dues s’han quedat a mig camí. O estan a mig camí. I és evident que el tram de camí que podien recórrer junts i que tampoc prefigurava que al final s’haguessin de bifurcar, no l’han fet de la mà.

Són dos moviments –amb els seus entorns intel·lectuals– que, malgrat els esforços d’alguns, no han sabut explicar-se mútuament. Però tenen una oportunitat. Perquè l’atac als drets polítics i civils ha acostat més aquests dos mons. I l’ideal és que d’aquí en neixi alguna cosa més enllà de la defensiva. Podem s’ha buidat de gent, però la gent hi és. És un bon avís per a les formacions independentistes. Que han d’aconseguir que la gent, que hi és, no marxi. Que no es buidin. La batalla, sobretot, entre ERC i el món exconvergent –i dins del món convergent– és legítima, però no ha de perdre de vista l’avís de Fachin. Diu el duet Marín-Tresserras que l’11-S i el 15-M han comès els mateixos errors. Menystenir l’Estat i no calcular els tempos. Forçar els poders de l’Estat a negociar el dret a l’autodeterminació necessita una hegemonia ideològica i cultural més sòlida. I s’ha de fer en aliança amb l’esquerra, impedint que la dreta extrema i l’extrema dreta imposin el seu marc mental. Si ho fan, poden provocar una ruptura més ràpida, sí. Però també més traumàtica.