Ser pobre, ser invisible

“L’home ric es vanta de la seva riquesa perquè li aporta l’atenció del món, creu que la humanitat està disposada a acompanyar-lo en les seves emocions pels avantatges que la seva situació inspira... L’home pobre està avergonyit de la seva pobresa. Sent que aquesta el col·loca lluny de la vista de la humanitat o que si els altres arriben a percebre la seva existència no senten cap compassió o proximitat per la seva misèria o angúnia que ha de patir per la ignorància i el menyspreu de què és objecte.” Adam Smith, economista lliberal de segle XVIII, en el seu llibre La teoria moral dels sentiments va escriure sobre les conseqüències de la pobresa i la riquesa associades a l’èxit personal i social.

El dolor i frustració de la pobresa no estan lligats als països desenvolupats a la dificultat econòmica que comporta, que també, sinó a la pèrdua de dignitat que implica. El salari mínim, la caritat rebuda, no resol el dany més greu de la persona privada d’una renda digna perquè no és aquesta una remuneració aconseguida pel propi treball i esforç, sinó rebuda “sense ser una compensació per un esforç personal”, malgrat que sigui aquest un dret reconegut en les constitucions dels estats democràtics. Resulta una desconsideració a la dignitat de la persona, malgrat que resolgui el seu problema econòmic.

És la realització personal, la fita aconseguida, la que aporta felicitat a l’home i és per això que és sempre la situació respecte dels altres el que realment importa. Un no es compara respecte d’un estàndard impersonal i abstracte, sinó respecte del seu cercle social proper i això fa aquesta comparació sempre extraordinàriament relativa.

Diu Francis Fukuyama que l’home és sempre més sensible a perdre que a guanyar i que és la por de perdre el detonant del les revolucions lliberals francesa i americana del segle XVIII, però no de la revolució russa de 1917 d’arrel proletària i reivindicativa. Quan la classe mitjana francesa va percebre que els beneficis aconseguits per una incipient burgesia, que s’havia enriquit pel comerç i l’inici de la revolució industrial, els podia perdre com a conseqüència de la permanència de l’aristocràcia, va voler fer-la fora, eliminar l’enemic, i això va portar a la revolució.

Quan el Estats americans, colònies britàniques, que havien aconseguit un nivell de renda similar a la metròpoli van percebre que els impostos d’aquesta eren superiors als serveis que rebien, ho van considerar un abús que ofenia la seva dignitat i autonomia i establia un precedent excessiu i injustificat. En conseqüència, es van revoltar contra la metròpoli. En els dos casos va ser la classe mitjana, no els més desafavorits, els que van desencadenar la revolució... per por de perdre més del que ja perdien.

L’empobriment de la classe treballadora americana, que ha perdut renda i ocupació, l’ha portada a una situació de desesperança i humiliació que va causar 60.000 morts el 2016 per suïcidi o abús del consum de drogues, més persones que les que moren per accident de trànsit als EUA. “Ens hem convertit en estranys al nostre propi país.” Han estat aquests nuclis de població els que han estat la causa que el president Trump hagi guanyat les eleccions, la pèrdua de la identitat i la fe en un mateix, la pobresa sobrevinguda i la pèrdua d’esperança han fet possible que el nacionalisme, la religió, “pots ser invisible als altres però no ets invisible a Déu” hagin ocupat l’espai que fins ara ocupaven els partits d’esquerra. Els mateixos grups socials que votaven el partit demòcrata del president Roosevelt després de la crisi de 1929 són els que ara voten el partit republicà i conservador del president Trump. No és la voluntat de viure millor el que els mou, sinó la por de perdre més del que ja han perdut i el fet de sentir-se oblidats de les elits, que han crescut en riquesa fent més gran la diferència entre aquestes i la gran majoria de la població, que viu exclusivament del seu treball.

Als EUA el partit demòcrata, en lloc de portar ajut a aquesta classe mitja desfavorida per la crisi, s’ha centrat en els grups socials marginats, hispans, negres, musulmans... i això els ha suposat un preu electoral alt que ha afavorit el populisme perquè han oblidat els seus tradicionals votants. Han estat les classes mitjanes baixes i amb menys formació les que més han patit les conseqüències de la crisi i, no trobant suport ni social ni polític en l’esquerra, s’han llençat en mans del populisme, que sempre presenta solucions senzilles per a problemes complexos però que resulten ser d’efectivitat escassa...

El gir a la dreta de totes les societats occidentals es deu a la recerca d’una identitat i dignitat polítiques que la crisi econòmica els ha fet perdre. És la reacció a la invisibilitat i la manca de respecte i consideració als pobres o empobrits de què parla Adam Smith.