L’economia el 2019

En el moment de fer càbales sobre l’economia de l’any que encetem, el bonisme sembla que aquest cop ven bé. En un moment de desassossec, dona tranquil·litat. El dubte rau a saber qui en treu avantatge, d’aquesta venda. Normalment és l’statu quo que es beneficia de la inacció: si les coses van bé –o si les toquem aniran a pitjor–, per què tocar-les? També ven als mitjans el catastrofisme: a veure qui fa la prognosi més tremendista per requerir un canvi de dalt a baix. La prescripció del caos, a sensu contrario, també pot ser un protector de l’estat de coses, per la implausibilitat del canvi.

En el món econòmic la dicotomia és sovint extrema. No serà difícil al lector posar cara als seus representants més destacats, no només en el que diuen sinó també en la manera que parlen, vesteixen, reaccionen a les preguntes. Vull, però, remarcar que aquestes posicions no son innòcues per a l’anàlisi econòmica: deixen en una fràgil situació –la gent entén per manca de claredat– les posicions de dubte intermèdies. Ho escric ara arran dels auguris econòmics per a l’any 2019. Una resposta sincera al que passarà aquest any és un “ves a saber”. Una de més cordial amb qui interrogui és mostrar aquells pros i contres que fan per a una diagnosi incerta i així poc diàfana (“per una banda..., però per l’altra...”).

A mi el que més em preocupa de l’economia espanyola, ara mateix, són les finances públiques. Espanya no ha deixat de fer dèficit primari (és a dir, abans d’afegir-hi els costos financers del deute existent, que encara complica més l’equilibri dels comptes) ni quan l’economia ha anat darrerament bé, creixent un punt per sobre de la resta de la Unió Europea. Països com Itàlia o Portugal, prou criticats, sí que han fet aquest esforç. Dels problemes relatius a la guerra comercial de Trump, al deute xinès, a la inestabilitat que generen els populismes no en diré aquí res per allò que les qüestions en què no podem incidir no són rellevants en el moment de prendre les nostres decisions, almenys a curt termini.

Sobre la qüestió del deute públic, no puc entendre que es consideri que el tema del control del dèficit es pugui postergar ajornant la pujada d’impostos o la disminució de despeses, fiant-lo a una reducció del frau tributari o a l’eliminació de les despeses fiscals (les deduccions i bonificacions que s’apliquen en determinats impostos). La primera opció no em resulta creïble, perquè cap dels que ho ha dit mai ho ha aconseguit; la segona, per ignorar que darrere de cada deducció hi ha un món d’interessos que tocats un a un generarien una reacció concreta dels afectats, amb condonació del canvi per allò que en termes individuals pesarien poc, i així amb tota la resta, que farien pel global qüestionat. Amb això n’hi ha prou per veure la dificultat de treure una d’aquestes mesures que, per cert, perjudica l’empresa catalana: la deducció per despeses financeres a l’impost de societats.

En el còmput de beneficis a gravar d’una empresa, els costos del finançament aliè són despesa deduïble; no així si el finançament és fet amb fons propis, tan típic en l’empresa familiar. En altres paraules, fins i tot en l’etapa de major propòsit en la lluita contra l’excés de palanquejament de les empreses, el sistema tributari ha mantingut la deducció a l’endeutament; empreses que han arribat a repartir dividends a la vegada que s’endeutaven restaven subsidiades pel sistema fiscal espanyol. Un text recent del servei d’estudis del Banc d’Espanya computava que, tot i les recents mesures que limiten la deductibilitat de les despeses financeres i incentiven l’acumulació de reserves en forma de capital, s’estima en 2016 per aquella raó una diferència en el tipus efectiu mitjà de l’impost de societats de 8,7 punts percentuals (7,3 punts a la UE-28) entre la inversió realitzada amb finançament propi (33,3%, enfront del 23,5% a la UE-28) i la finançada a través d’endeutament (24, 6%, enfront del 16,2% a la UE-28).

Ni això, ni abans ni ara, s’ha aconseguit canviar. Ni un bonista ni un tremendista fan palès aquesta mena de canvis: uns per complaents, altres per situar-se fora del món real. De manera que no toca altra que tornar al sentit comú de l’oikos-nomeia: en el cas que ens ocupa, que no es pot gastar, per sempre més, allò que no s’ingressa, i que els deutes s’han d’eixugar en el temps si no volem malmetre el benestar de les generacions futures.