La tragèdia del metro

Atrapat per la vaga dels taxistes que ha col·lapsat els carrers, l’empresari hoteler i expresident del Barça Joan Gaspart va agafar dimarts per primer cop el metro. Ell mateix es va encarregar de propagar-ho: “Per primera vegada a la meva vida.” Va afegir: “No és tan tràgic.” No sé si acabar-me’l de creure. Gaspart és un mentiderot, paraula que a casa usàvem per suavitzar la de “mentider”. Embustero també la suavitzava. Els castellanismes de vegades lubrifiquen la contundència del català. Com cantamanyanes. Joan Gaspart és una mica cantamanyanes, i em fa l’efecte, coneixent-lo una mica, que l’apel·latiu no l’ha d’incomodar. ¿Es pot ser barceloní i barcelonista i no haver agafat mai el metro ni per curiositat ni per la inauguració oficial d’una línia ni per fer campanya per alguna cosa de caire popular, una cosa que demani el contacte amb la gent, amb el “soci”? Gaspart té un petit paper a la pel·lícula El reporter d’Antonioni, que va de dobles personalitats. Hi fa de recepcionista de l’hotel Oriente de la Rambla. N’era, i suposo que encara n’és, el propietari.

Però bé, concedim-li crèdit. “No és tan tràgic.” Jo vaig agafar el metro durant deu anys seguits per desplaçar-me d’un cantó a l’altre de Barcelona. La tragèdia, si es pot parlar de tragèdia, era agafar l’autobús. Els autobusos agiten els usuaris, s’encallen a tots els embussos, s’aturen a tots els semàfors i tenen tanta ortopèdia a dins per satisfer la comoditat de tothom que no queda lloc perquè hi segui ningú. Quan n’havia d’agafar perquè el metro no arriba a tot arreu, em venien tots els mals. O els taxis. “A veure: el taxista d’avui serà simpàtic o no et dirà ni bon dia?” Una vegada me’n vaig trobar un que tenia sintonitzada Catalunya Música. Cada vegada que ho explico no hi ha ningú que s’ho cregui perquè no hi ha ningú que hagi sortit de la COPE o d’emissores semblants. Els taxis també s’aturen a tots els embussos i a tots els semàfors, i llavors observar el taxímetre sí que és una figura tràgica.

Metro, autobús, taxi, cotxe particular... Què més em queda per circular per Barcelona sobre rodes? La moto? La bicicleta? El patinet? No estic per a aquests trotes i tampoc acabo de veure en la cara dels que en fan ús una expressió o una reacció de felicitat per molt que manifestin el contrari quan han deixat la màquina. Gaspart, amb què es trasllada, que no li resulti “tràgic”? Amb cotxe amb xofer? Un dia, fa molts anys, vaig ser convidat a pujar a un cotxe oficial. Em vaig situar darrere el xofer perquè tenia entès que el titular sempre ocupa el seient de darrere el copilot. El titular em va fer canviar de lloc. “Des que hi ha tants atemptats ens han fet alterar el protocol; els terroristes saben on apuntar.” Entendran que visqués el viatge com una tragèdia.