Més del 50%

Dues respostes són les que hom es troba quan parla amb polítics o periodistes europeus sobre la situació a Catalunya. La primera, que Espanya no és Turquia. És cert que hi ha polítics i activistes empresonats, però és perquè s’està seguint un procés judicial, que ha de ser més o menys independent, si el gendre del rei o exministres són a la presó complint condemnes per corrupció. La segona, que l’independentisme encara no ha superat el 50% per cent dels vots emesos en cap elecció. Aquí sabem que la Justícia és el braç executor de la política de l’Estat destinada a mantenir unida Espanya costi el que costi, i també sabem que mai no ens han deixat comptar-nos de forma clara i sense entrebancs, per esclarir si som més del 50% o no.

La primera de les qüestions es resoldrà amb els judicis als polítics i activistes independentistes que començaran el proper mes. El procés serà tan esperpèntic, el relat acusatori tan irreal i les proves tan manipulades, que molts dels que avui no poden creure que Espanya s’assembli més a Turquia que a qualsevol país de la UE començaran a obrir els ulls. Es produirà un tomb en l’opinió pública europea que s’aproparà a l’efecte que va causar la repressió de l’1 d’octubre del 2017.

La segona qüestió també pot resoldre’s aviat. Si en les eleccions municipals i europees d’enguany la suma de les opcions independentistes supera el 50% dels vots emesos, tot l’argumentari unionista caurà com un castell de naips. Més enllà de les baralles internes, de les divisions entre els diversos partits republicans i de la dimensió estrictament municipal i europea de cada elecció, serà bàsic aconseguir la màxima mobilització de l’electoral independentista. L’unionisme no serà capaç de repetir la fita del 21-D del 2017, quan va aconseguir uns nivells de participació rècord. Els judicis i les eleccions, els dos elements que poden generar el tan esmentat “momentum”.