En lloc de millorar, pitjora

És veri­tat. Anys ençà, les acci­ons sense pro­fit –no m’atre­veixo a dir fra­cas­sa­des– o bé sense resul­tat, por­ta­des a terme sem­pre amb l’espe­rança d’algun dia asso­lir la pre­uada inde­pendència per la qual han, hem, havem i segui­rem llui­tant sem­pre, amb opo­sició més o menys gene­rada i sor­tida amb males arts, ense­nyant-nos indi­rec­ta­ment les armes i la força com a raó de pes, a la qual hem demos­trat i demos­tra­rem –sem­pre des­ar­mats– que l’opo­sició a la democràcia és la mena d’onatge marítim que no para mai del tot. La dreta obses­si­o­nada, el jovent mal alliçonat, les mul­ti­tuds amb un per­cen­tatge d’incul­tura tal­ment l’atac de les for­mi­gues lleó i la més que la dreta, que ha adqui­rit un esta­tus supe­rior i lluita no pas per unes idees deter­mi­na­des, sinó per con­ser­var la posició imme­res­cuda que ocupa, que sap que no mereix, nivell al qual no havia ni pen­sat acce­dir. El mar, d’una calma abso­luta passa a peti­tes ona­des, s’anima i comença a enfa­dar-se, perd la mida i crea ona­des super­bes, amb males idees i espe­rit de fer mal i, de tant en tant, acaba ata­cant no tan sols el que navega sobre seu, sinó les cos­tes, on el poble de pri­mer mira admi­rat, però, al cap de poc, acaba ate­mo­rit per les for­ces que des­plega sobre una costa que ni fa, ni diu, ni la pro­voca en abso­lut, sols la mira ate­mo­rida. És, en espe­rit, la inci­pi­ent democràcia que mira amb por les ona­des gegan­ti­nes que, sense límit o fi sabut, baten la costa poblada amb una força inne­cessària i inútil, dei­xant després de l’atac la costa amb mil i una feri­des. Res millor per enten­dre els atacs de la lluita, en la qual els ser­vi­dors de la dreta hi posen tot el pes, les for­ces poli­ci­als, la Guàrdia Civil si ho veuen perillós, cla­mant, denun­ci­ant, exa­ge­rant, pre­sen­tant tes­ti­mo­nis dub­to­sos de fets i dits ine­xis­tents i rebre­gant amb l’ajuda dels mit­jans de comu­ni­cació de la seva pro­pi­e­tat, fal­se­jant després als tri­bu­nals els fets, l’actu­ació agres­siva de l’ene­mic i els des­ga­vells al mobi­li­ari urbà, i els greu­ges i danys a per­so­nes que sols obser­va­ven el que pas­sava. És difícil saber què ha pas­sat i com ha pas­sat, qui ho ha pro­vo­cat, però espanta si hom lle­geix, mira i escolta els mit­jans de difusió de tots nivells i de tots orígens, comen­tant el fet. Els mit­jans tenen sem­pre tendència a exa­ge­rar, però una cosa és sabuda pro­fes­si­o­nal­ment que ine­vi­ta­ble­ment suc­ce­eix en un petit per­cen­tatge i l’altra són les maquiavèl·liques idees d’agreu­jar imat­ges o notícies reals. El lec­tor s’esvera, con­ta­gia la família i veïns i a cada pis aug­menta de volum. Millor uns temps que altres la pre­uada inde­pendència caurà de madura i lla­vors en demo­cra­tit­zar arreu, a cops de república els que hau­ran tin­gut la sort de viure aquells moments històrics, rema­ta­ran la pro­cla­mació d’una República Cata­lana, les tar­ge­tes encap­sa­des de la qual s’hau­ran tor­nat gro­gues.