En lloc de millorar, pitjora

És veritat. Anys ençà, les accions sense profit –no m’atreveixo a dir fracassades– o bé sense resultat, portades a terme sempre amb l’esperança d’algun dia assolir la preuada independència per la qual han, hem, havem i seguirem lluitant sempre, amb oposició més o menys generada i sortida amb males arts, ensenyant-nos indirectament les armes i la força com a raó de pes, a la qual hem demostrat i demostrarem –sempre desarmats– que l’oposició a la democràcia és la mena d’onatge marítim que no para mai del tot. La dreta obsessionada, el jovent mal alliçonat, les multituds amb un percentatge d’incultura talment l’atac de les formigues lleó i la més que la dreta, que ha adquirit un estatus superior i lluita no pas per unes idees determinades, sinó per conservar la posició immerescuda que ocupa, que sap que no mereix, nivell al qual no havia ni pensat accedir. El mar, d’una calma absoluta passa a petites onades, s’anima i comença a enfadar-se, perd la mida i crea onades superbes, amb males idees i esperit de fer mal i, de tant en tant, acaba atacant no tan sols el que navega sobre seu, sinó les costes, on el poble de primer mira admirat, però, al cap de poc, acaba atemorit per les forces que desplega sobre una costa que ni fa, ni diu, ni la provoca en absolut, sols la mira atemorida. És, en esperit, la incipient democràcia que mira amb por les onades gegantines que, sense límit o fi sabut, baten la costa poblada amb una força innecessària i inútil, deixant després de l’atac la costa amb mil i una ferides. Res millor per entendre els atacs de la lluita, en la qual els servidors de la dreta hi posen tot el pes, les forces policials, la Guàrdia Civil si ho veuen perillós, clamant, denunciant, exagerant, presentant testimonis dubtosos de fets i dits inexistents i rebregant amb l’ajuda dels mitjans de comunicació de la seva propietat, falsejant després als tribunals els fets, l’actuació agressiva de l’enemic i els desgavells al mobiliari urbà, i els greuges i danys a persones que sols observaven el que passava. És difícil saber què ha passat i com ha passat, qui ho ha provocat, però espanta si hom llegeix, mira i escolta els mitjans de difusió de tots nivells i de tots orígens, comentant el fet. Els mitjans tenen sempre tendència a exagerar, però una cosa és sabuda professionalment que inevitablement succeeix en un petit percentatge i l’altra són les maquiavèl·liques idees d’agreujar imatges o notícies reals. El lector s’esvera, contagia la família i veïns i a cada pis augmenta de volum. Millor uns temps que altres la preuada independència caurà de madura i llavors en democratitzar arreu, a cops de república els que hauran tingut la sort de viure aquells moments històrics, remataran la proclamació d’una República Catalana, les targetes encapsades de la qual s’hauran tornat grogues.