A la tres
“Estem bé”
“Vaig entrar a Lledoners amb el cor compungit. I en vaig sortir trist, però també content
Entrar en una presó sempre fa respecte. Vaig entrar mesos enrere a la de Neumünster a veure el president Puigdemont i ho he fet aquesta setmana a la de Lledoners per saludar alguns dels presos polítics –i, és clar, conversar-hi–. Fa respecte. Sobretot, el silenci i el soroll de les portes quan s’obren i es tanquen al teu pas. I encara més, és clar, perquè saps que tu hi entres però que en sortiràs al cap d’una estona. I que ells es queden a dins. Hi vaig entrar, els ho confesso, amb el cor compungit. Però els he de confessar una altra cosa: i és que en vaig sortir trist, però també content. No és cap oxímoron. En vaig sortir afligit i melangiós perquè són a dins, perquè no van poder fer com jo, que en acabar la conversa vaig agafar el cotxe i me’n vaig anar cap a casa a sopar amb la família. Però en vaig sortir content no només perquè hi vaig poder parlar sinó perquè els vaig veure ferms, sòlids i convençuts. La salutació inicial, posant el palmell de la mà rere un vidre mentre ells fan el mateix a l’altre costat, és freda. Xocant. I et recorda on ets. Però els asseguro que al cap d’una estona de conversa, distesa, amable i crec que sincera, el vidre i l’intèrfon desapareixen. I és quan t’adones de si estan bé o no. “Estem bé”, et diuen. Però no t’ho creus fins al cap d’una estona. No es mereixen alguns dels episodis que estan passant aquests darrers dies fora dels murs de la presó. Però estan ferms. Informats de tot, conscients de la situació, i preparats físicament i mentalment per al trasllat imminent a Madrid i per a l’inici del judici. El seu relat és impecable. I la seva actitud, envejable. T’expliquen el dia a dia de la presó com si fos el més normal del món (ves quin remei, suposo) i quan parlen del seu cas te l’argumenten amb tal fermesa que planyo els membres del tribunal que els ha de jutjar. No vaig poder veure tots els de Lledoners. I em dol no haver pogut anar a veure Forcadell i Bassa. Però sé que estan ferms. Que estan bé. I els ho explico perquè aquesta és la pregunta que fa tothom quan expliques que els has vist. “Estem bé”, em van dir. I a mi m’ho va semblar. I per això els ho explico. Estan bé. Però ens necessiten. Necessiten que hi siguem. No se n’oblidin.