Una cosa de no res

No he sabut explicar-me mai del tot la incomoditat que sento de travessar algunes places que depassen tota mesura fins que he llegit Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Hi ha un moment, molt al principi del llibre, en què ella tampoc no acaba de comprendre el desassossec del relat que tot just està emprenent. De fet, es recorda amb pocs anys, agafada a la mà dels adults que la porten de passeig per una Barcelona de postguerra que s’assembla ben poc a la lluminosa Béziers on la família buscava a l’estiu una mica de la vida que aquí els faltava, encara que per arribar-hi calgués passar per damunt de les tombes que hi havien deixat l’avi i el pare durant el doble exili: primer, el 1929, fugint de les represàlies dels patrons contra els anarquistes –i en Panxo del Clot n’era un d’irreductible–, i al cap de deu anys, una altra vegada, enmig de la desfilada inacabable de republicans que anaven alleugerint pes a còpia d’estimbar maletes per la cuneta. Com pesen les coses dels que se’n van: empaqueten un matalàs, unes cadires i la lletera, i acaben travessant la frontera amb un mocador, unes quantes fotografies i el rellotge, amb sort. Marta Marín-Dòmine enumera els objectes que, des del 1939, deu haver-hi soterrats als marges dels camins “barrejats amb la calç de la terra”: cantimplores, sabates, alguna nina de cartró, claus de totes les mides, orinals de porcellana, cadàvers de cavalls. Cap excavació no podrà retornar tot el que es va perdre amb cada maleta llançada a les bardisses, cap museïtzació podrà programar visites guiades damunt aquest munt de runes caigudes en l’oblit. Però ara som a finals dels cinquanta, i la nena s’aferra a la mà dels grans just en arribar a la plaça de Catalunya, que s’adverteix de lluny pel parrupeig enfollit dels coloms que s’hi arremolinen per picotejar les veces que els dona la mainada, però ella té la seva paperina rebregada d’espant. Que bruts que són, aquests coloms, i “les places, les espantoses grans places de Barcelona”, amb aquelles “taques negres a les voreres”, diu, “de greix, d’oli de motor, de xiclet, de poca cosa, de cosa de no res”. Són places que ofeguen, obertes com el badall d’un gegant empudegat i gras, només a propòsit perquè t’hi sentis desorientat i petit. Mai no hi ha nens jugant, en aquests llocs, i fora dels turistes, que s’hi ajauen estabornits de sol i cansament, els altres, els que són “del cantó errat, el dels murmuris”, les travessen a pas lleuger, arrambant-se a les vores, com gossos atemorits. Marín-Dòmine ha escrit arran de la mort del pare, el nen soldat Joaquim Marín Caballol, un text extraordinari sobre el dépaysement que s’hereta d’una generació a l’altra i que encarnen també aquestes places desconsiderades, sense “res conegut on aturar la mirada”.