De set en set
La vesícula
Vet aquí que un dia l’individu descobreix que dins seu existeix una cosa que el metge anomena vesícula biliar. De cop i volta la cosa es manifesta, decideix contraure’s i fa mal, un mal suportable, però un mal que amaga un risc real de mort. La causa del dolor són unes petites pedres que es formen al seu interior. L’home no en té prou amb les pedres que es troba pel camí, per fer-lo ensopegar, que se n’ha de crear de pròpies, dins seu, per complicar-se encara més l’existència. Són càlculs diminuts, però un obstacle petit a vegades es pot convertir en un mur insalvable. Cal estar atents, no val a badar, cal extirpar; cirurgia neta, fina i precisa.
N’hi ha que viuen sense cor, aliens al dolor dels altres, i n’hi ha que després de passar per la sala d’operacions viuen sense vesícula biliar, i tan carpantes com havien estat sempre. No deixa de ser paradoxal que alguns puguin anar pel món prescindint del batec de l’òrgan més vital de tots, i en canvi d’altres per fer vida normal no tinguin més remei que desprendre’s d’aquest sac diminut i carregat de bilis que és la vesícula.
L’individu es diu Espanya i la vesícula, una insatisfeta Catalunya que es regira sobre si mateixa farta de digestions pesades i de carregar rocs inútilment. I Espanya s’esvera: què passa!!! Ho té molt fàcil, no cal patir inútilment, ni fer el cor fort, ni aplicar cataplasmes absurds. Cirurgia fina i avall, i a treballar més i millor, com fa el fetge en detectar que ha desaparegut la vesícula.