La depressió política

Travessa, ja fa temps, la política de Catalunya, un període de depressió. Estan somorts els entusiasmes que aixecà aquell formidable esclat passional dels diversos 11 de setembre històrics, el 9-N i l’1-O. De tot arreu surten veus que es planyen del present estat de desorientació, de descoratjament, de feblesa. Són molts que no es poden avenir d’aquest fenomen de depressió. Com és que aquell moviment triomfal de tot Catalunya que va capgirar la política espanyola, s’ha esvaït sense glòria i sense eficàcia? Quina acció destructora ha obrat per a què el castell altívol caigués en runes? Per què ahir mateix els catalans érem forts i avui som febles?

A la dissociació i a la caiguda d’aquells moments, se’ls ha donat diverses explicacions, que acostumen a estendre’s a tot el moviment independentista. Veiem en les manifestacions de la política de la nostra terra decandiment, manca d’empenta, tebior, cansament. Sembla que una decrepitud prematura i sobtada ens hagi glaçat el cor i entorpit els moviments. Cal fer constar, remarcant-ho fortament, que en cap moviment independentista hi hem trobat aquesta impossible unificació de forces que tan sovint hem sentit preconitzar a Catalunya. La diferenciació fonamental entre dretes i esquerres dins el nacionalisme, que aquí alguns presenten com a fruit de la política vella o com un malsà contagi de la política espanyola, la trobem ben clara i definida pertot arreu.

Ni en les nacionalitats oprimides, ni en les que gaudeixen d’una autonomia més o menys àmplia hi ha els patriotes unificats en una organització purament i exclusivament independentista. Les dissensions, les polèmiques i les baralles entre diversos partits nacionalistes no són cosa exclusiva de Catalunya. A tot arreu passa igual. Atribuir la desfeta post 155 a l’acció de divisions partidistes, rancúnies de fracció i personalismes, és pueril. Les causes de la depressió de la qual tothom es plany han de ser més fondes que totes aquestes històries banals de taula de cafè o tertúlia de ràdio. Si a tot arreu els diferents partits es barallen, quin és el secret de la nostra feblesa?

Una de les coses que més m’han impressionat en estudiar a fons els moviments nacionalistes és la força del sentiment patriòtic en les nacionalitats que lluiten per la seva llibertat. Aquesta força del sentiment nacional és el foc sagrat que cova en tots els cors i encén la flama dels generosos entusiasmes. Vist el que han fet històricament finlandesos, polonesos, croates, txecs, eslovacs, irlandesos... he arribat a la conclusió que el sentiment nacional és molt dèbil en els catalans. La desnacionalització de la vida catalana és més forta del que molts es pensen. En aquest aspecte hi ha una immensa tasca a fer. Per a triomfar en una lluita cal tenir Fe, Entusiasme, Abnegació i Esperit de Sacrifici que donen als lluitadors vigor i empenta i que asseguren la persistència de l’esforç malgrat els contratemps momentanis i els obstacles que es troben pel camí.

CONFESSIÓ: tot el que suara heu llegit, és un plagi. Fil per randa he transcrit en un 70% les paraules d’un capítol del mateix títol de La Nacionalització de Catalunya que Antoni Rovira i Virgili va escriure el 1914. He retallat i omès alguns paràgrafs i he canviat alguns mots. En lloc dels 11 de setembre, el 9-N i l’1-O i el post 155, Rovira i Virgili parlava de la desfeta de Solidaritat Catalana dos anys després del gran èxit electoral del 1907. On jo dic independentista, ell havia escrit autonomista o nacionalista. On jo dic tertúlia de ràdio ell diu sala de casinet. És llastimosament sorprenent com més de 100 anys després, les paraules de Rovira i Virgili encara siguin tan vigents. Però al capdavall, de què ens parlava el polític i escriptor tarragoní? D’una fermesa de caràcter que hem perdut o que tenim a dins ofegada per l’excés d’“ímputs mediàtics” i la por de perdre la caseta i l’hortet, entre altres coses.

Rovira i Virgili ens demana, si volem triomfar, un seguit de Virtuts que volen un gran esforç de voluntat, un fort treball intern: Fortitud, Perseverança, Fe (no la confongueu amb el desig que una cosa passi), Entusiasme, Abnegació, Esperit de Sacrifici (no el confongueu amb anar a vendre samarretes o fer aplecs fora de les presons)... Si totes aquestes Virtuts estiguessin ben ordides a dins de l’ànima de cada un dels catalans, us ben asseguro que no hauríem d’assistir tristament mesells a un judici vergonyant ni permetre tenir compatriotes a l’exili. La pregunta és: què estem disposats a sacrificar per arribar a la independència?