La subtilitat de Xavier Serra

Si digués que penetrar en la difícil filosofia humanoide i treure conclusions és difícil però possible, diríeu, en un intent de ser justos: “Les ciències del coneixement són obertes a dreta i esquerra, a dalt i a baix, a dintre, a fora o a la massa. El que varia és la interpretació i la intensitat.” La creació de grups elitistes, el segle XX, supervivents encara, deixa clar que, en aquest cas, accedir a la filosofia pràctica no és de dificultat extrema. Bé! Alguna sí que en té. Com es pot suposar, les opinions filosòfiques dels estudiosos ferits per les puntes de llança dels destres professors són comprensibles a la vegada que justes i encertades. Xavier Serra, que ha viscut en els dos bàndols, ha d’entendre les dificultats afegides de moltes situacions que provoquen els agosarats empenyent les forces del bé i les del no tan bé. Ni filosofant ni posant la lletra justa, hom no recorda un acord total, una exposició acceptada per tots els components de l’elenc de les companyies de teatre o els airejadors d’un projecte de llei o els filòsofs (?!) que passen la vida esperant un nou mannà.

Parla d’igualtat Xavier Serra. Entre els ramats de grups polítics que, en el fons, s’assemblen tots com bessons. La recerca dels lideratges no la marca la intel·ligència o l’estudi. El do de l’oportunitat, l’atreviment i les relacions amb les persones precises hi tenen molt a veure. Encimbellar-se no és una casualitat: és una tècnica difícil. En realitat, és una privatització que recorda el feudalisme i, a l’hora de posar-hi el pit, hi posen la llengua repartint privilegis que no tenen. Així es perpetuen i, sovint, una vegada abaixat teló de la representació, en veure la flaquesa, els continuadors remenen el cap, erigeixen la cresta i rememoren el feudalisme enyorat per obscures raons. Diu Serra que ben bé podrien ser arrels romanes o carolíngies que brillen novament en un món que fregeix la política.

Xavier Serra parla en passat del poder eclesiàstic. He tingut sempre com a norma respectar l’Església, però no fer-ne ús en absolut. De l’any 1939 al 1942, van assassinar el meu cunyat en trobar-li el carnet de directiu del PSUC i empresonar-lo. Al meu germà, confinat deu anys al poble de la seva esposa, destruint-li habitatge i negoci cremant-lo, el 1936, en una propagació de la crema de la catedral de Tortosa. Al meu pare, exigint els propietaris de les vinyes situades al Baix Camp i Tarragonès que ell administrava, sent el primer o segon productor de vi de Tarragona. Al poble li va restar un hort que assegurava patata i mongeta tot l’any. A mi, sols em van deixar per mort, als 16 anys, després d’una pallissa horrible i la ingestió d’un litre d’oli de ricí, dalt d’un vagó destapat d’un tren de càrrega en direcció a Barcelona. Al coll, un rètol que deia: “Rojo cabrón. Si vives, no vuelvas a Tarragona”. Tot perquè els diumenges a la tarda, amb bicicleta, anava pels pobles de les comarques veïnes a ensenyar a ballar sardanes. Era hivern i, per escalfar-me, cremava el jou i les fletxes de fusta a l’entrada dels pobles. Un grup de gironins va visitar el president de Cobega, a Barcelona, exigint que m’acomiadés. El senyor Daurella els va escoltar i va dir que s’ocuparia del problema. Va visitar el ministre de l’Interior i es va acabar la persecució. S’ha de dir que Santiago Daurella Rull estava casat amb una cosina germana de Franco. A l’estiu, la filla del caudillo i família passaven unes setmanes en una torre magnífica al golf de Puigcerdà, amb cotxe, servei, piscina i compte obert sense límit en un súper. Tot el complex esportiu, hoteler i estiuejant és propietat dels Daurella. M’ha costat 75 anys deixar-ho escrit. Gràcies per la inspiració, Xavier.