Nus a la gola

Fa tres dies, el dissabte 2 de febrer, el Facebook em va avisar de l’aniversari de Dolors Bassa, que feia unes hores havia estat ingressada de nou a Alcalá Meco, de manera que hi va complir els seus 60 anys. Vaig entrar al seu compte i vaig llegir la seva última entrada, que, datada el 22 de març del 2018, fa referència al ple per a la investidura (frustrada) de Jordi Turull com a president de la Generalitat. Vaig recordar que aquella mateixa nit, com també ho van fer Carme Forcadell i Marta Rovira, va renunciar a la seva acta de diputada. L’endemà, havia de presentar-se novament davant la (in)justícia espanyola i va tornar a ser empresonada. Vaig respirar a fons i vaig anar baixant el cursor per saber més, a través del Facebook, del que va fer i pensar abans. Com que precisament ho va fer públic a la xarxa social, crec que no hi ha res que no pugui explicar. Hi ha constància de les entrevistes concedides a Catalunya Radio i, junt amb la seva excompanya de cel·la Meritxell Borràs, a RAC1; de l’alegria que va sentir pel fet que la UGT de Girona, on va treballar durant anys, havia posat el seu nom a una sala tot reconeixent-la com a dona lluitadora i represaliada per l’Estat espanyol; de la petició que feia als partits independentistes perquè arribessin a un acord que, d’entrada, posés fi a l’aplicació del 155; de la seva presència el 8 de març a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí per vindicar més que mai els drets de les dones; del seu record pels que no havien sortit de la presó (els Jordis, l’Oriol Junqueras, en Quim Forn) i les seves famílies. Hi ha moltes més entrades. Jo em vaig aturar en la de l’1 de gener del 2018, on hi ha escrit: “Una gran manera de començar l’any: caminar 12 quilòmetres per arribar a la gola del Ter.” Pensant que no hi pot passejar, se’m va fer un nus a la gola de tristesa, de ràbia i d’impotència, però també d’estima per aquesta dona honesta i amable que sempre ha treballat per la justícia social.