Glòria als bons editors

De vegades passa: obres un llibre i ensopegues amb el nom de la teva editora. I són les mateixes frases d’amor i agraïment que li hauries escrit tu, i sembla increïble que algú pugui reflectir com un mirall perfecte aquell afecte que tu vius com tan particular. “A Ella, que va creure en mi”, “quan Ella em va proposar aquest llibre i jo no creia que pogués fer-lo...”. I aleshores ho saps tot: les trucades intempestives que s’han fet, les inseguretats que li ha transmès, com hauran treballat aquell original perquè acabi sent el llibre que ja és, l’alegria que han sentit de trobar la portada idònia, la celebració amb aquell dinar especial el dia que surt el llibre...

Tot plegat té un punt d’emoció, voluptuositat, intimitat i passió tan elevada que sembla que hauria d’estar catalogat com un vici ocult, una aventura prohibida, una relació formal o un vincle exclusiu. Quants matrimonis sobreviuen amb menys passió que nosaltres!

I si superes aquella pruïja, que com una urticària al tel del sentiment de possessió et comença a picar. Si ho superes ràpid i bé, dic –representa que escriure t’ha de servir per veure amb amplitud i justícia les coses–, aleshores t’adones que és així com ha de ser. Que un editor, un que ho sigui de veritat, t’ha d’incomodar prou per no alabar-te l’obra si sap que tens un llibre millor per escriure, que t’ha de fer viure cada aventura literària com si fos la primera, l’última i l’única possible, que t’ha de fer sentir que segueixes fent alguna cosa que val la pena.

Un editor ha de dominar l’ús qualitatiu del temps, no pot fer mecànicament i d’esma una feina que inclou tanta tècnica i tanta psicologia –els autors podem ser una mica paranoics, estem plens d’inseguretats, de certeses absurdes i d’exigències innecessàries–, i fer un llibre ben editat, i amb un contingut potent, tampoc. Per això cal implicar-se al mil per cent en cada projecte, llegint-se una vegada i una altra l’obra, coneixent bé l’autor i donant-li les dosis de mel i de fel necessàries per esperonar-lo a créixer. Per això, en aquests moments de Netflix, d’autoedició, de lloança per les editorials petites com si fossin l’única via possible per a tenir un vincle d’amor amb el teu editor, vull reivindicar que de bons i mals editors n’hi ha a tot arreu, i els bons els reconeixeràs perquè en cada llibre que editin hi podràs trobar cartes d’amor camuflades entre les seves pàgines.