El fantasma de la llibertat

Amb en Toni i la Carmina visitem l’exposició sobre Stanley Kubrick que hi ha al CCCB de Barcelona. Ens agrada tant, que quan en Ramon, l’altre cinèfil de la colla, que no ens ha pogut acompanyar, ens comunica que ens convida a dinar per celebrar que ha fet vuitanta anys, decidim regalar-li material sobre el director. M’encarreguen d’anar-lo a comprar a la botiga del CCCB. Un llibre, un paquet amb cinc pel·lícules i una claqueta per fer riure. Pregunto als dependents si tenen guix per escriure el seu nom a la claqueta. Se m’escapa dir que és per a un senyor que fa vuitanta anys. Els dependents són una noia i un noi. Què deuen haver pensat? En Ramon té quinze anys més que jo, com en Toni, i l’un i l’altre es mantenen en plena i activa forma, i intel·lectualment són per a mi el mateix referent de quan jo en tenia quinze i ells trenta i plegats formàvem part de la junta del cinefòrum. No tenen guix. Me’n serveixo en una altra botiga.

En Ramon ens porta a dinar al restaurant d’una instal·lació portuària. A fora fa un fred que pela però una parella es manté a la terrassa exterior fent-se petons i abraçades amb grans recaragolaments passionals. Són de mitjana edat. No calculo que siguin marit i muller, encara que no se sap mai: A El fantasma de la llibertat Buñuel feia que els matrimonis madurs disfrutessin en les situacions més incòmodes i no en el llit que els joves solters sempre voldrien i no poden haver. Estem intoxicats de cine.

Fa fred, però fa un bon sol. Avui, dos de febrer, és la Candelera. Els americans aquest dia observen una marmota per saber si el que resta de l’hivern serà fred o temperat. Nosaltres apel·lem a un refrany: “Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu.” No sé què deu haver dictaminat la marmota. Aquí, el fred s’anuncia viu.

Parlem de tot: de cine, de llibres, de coses passades... Del procés i el judici als polítics que està a punt de començar, poc. Tant com ens havia ocupat en trobades anteriors... Estem fatigats, desesperançats, empipats –jo, si més no–, i a més a més avui és dia de festa. De totes maneres: com acabarà tot? No el judici: tot el procés. No es pot predir res. 2001 està inclosa en el paquet que regalem a en Ramon. El visionari Kubrick no va endevinar la irrupció del mòbil. A l’exposició, els vestits dels astronautes segueixen la moda de l’any 1968, quan la pel·lícula va ser feta. Com vestirem quan s’acabi el procés? Ho atraparem?

Seguim la celebració a casa d’en Ramon. Xampany, unes pastes... Tot d’una, a mitja tarda, cau un ruixat. Al sortir ja no plou però els carrers són molls i la gent ha tret el paraigua. Què hem de pensar de la Candelera: ha rigut o ha plorat? Fins a la primavera, l’hivern és una incògnita.