Més que ossos

Una de les cançons més commovedores (si no és la que més havent-se d’escoltar amb atenció una altra i vegada per sentir els murmuris, la respiració i fins com la veu s’esquinça en l’intent d’expressar alguna cosa que no pot acabar-se de dir mai) de Maria Arnal i Marcel Bagés du per títol 45 cerebros y un corazón fent referència als òrgans que van trobar-se en una fossa comuna a La Pedraja (Burgos) 80 anys després que hi fossin llançats els 104 cadàvers dels republicans que allà van ser afusellats pels franquistes a principis de la Guerra Civil. Com diu la lletra de la cançó, van trobar-los on sempre se sabia que hi eren. No només la dictadura, cosa evident, sinó també les (in)accions derivades de la Transició política van instaurar el silenci i la desmemòria pels quals aquells cadàvers van restar amagats a les fosses comunes fins que, amb totes les seves mancances, la llei per la memòria històrica va fer-los emergir. L’acidesa del terreny argilós va fer possible la conservació de tals òrgans, tot i ser unes parts toves del cos que tendeixen a desintegrar-se, de manera que la resistència de la matèria pren una dimensió simbòlica incontestable. Torno a la lletra de la cançó: “El suelo los hizo suyos y nuestros. El cielo los hizo vivos y muertos.”

Fa pocs dies, Esther Muñoz, senadora del PP per León, va posar en qüestió els 15 milions d’euros que el pressupost general de l’Estat (deixem de banda altres consideracions i connotacions del mateix) presentat pel govern del PSOE compta destinar a la “memòria històrica”, per dir-ho simplement. Ho va fer afirmant sense complexos que, en comptes de millorar les condicions dels pobres jutges i fiscals de l’Estat, els 15 milions d’euros es gastessin per “desenterrar uns ossos”. Fora del Senat, Esther Muñoz va voler matisar la seva intervenció afirmant que es referia a la voluntat de treure els ossos de Franco del Valle de los Caídos. Ho dubto. En tot cas, si fos així, es manté el seu menyspreu per les víctimes del franquisme. Forma part de la gent més disposada a defensar la memòria de Franco que la de la República. I també els jutges i fiscals, perquè són dels seus, que tots els descendents (no només els familiars) dels republicans. I que per això mateix no sap que no és una cosa d’ossos, sinó de cervell i de cor.