Democràcia republicana

Davant dels recels i desconfiances envers els dirigents catalans, cal recordar que la democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia s’han d’adaptar a aquest desenvolupament. Impedir-lo és dictadura. Hi ha diferència amb la que es va dir monarquia republicana?

La democràcia exigeix avui una important dosi de liberalisme polític que no necessàriament ha de coincidir amb el liberalisme econòmic. Avui les democràcies tenen com a reptes la llibertat de l’individu, la igualtat, posar fre a la violència i defensar la diversitat dels valors.

Sota una mateixa democràcia hi conviuen diferents grups socials que consisteixen en minories que volen ser reconegudes amb tot el seu potencial polític, cultural i humà. Els drets humans ho exigeixen.

A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat. Aquest Estat és el qui patrocina la “nacionalització global” amb la uninacionalitat, tradicionalment mai respectuosa amb la nació catalana.

Malgrat la diversitat de cultures existents, la realitat espanyola ha sigut la de l’orientació uninacional que es fonamenta en el “patriotisme constitucional”. Però aquesta orientació no només no ha resolt les demandes de la pluralitat de les diverses cultures que formen part de l’Estat, sinó que ha agreujat les diferències fins a impulsar una voluntat hegemònica de l’Estat que administra la democràcia. L’article 155 ha impulsat la dictadura constitucional.

El nacionalisme català ha sigut considerat enemic de la “pàtria constitucional”. Fins al punt que l’Estat s’ha proposat paralitzar les reivindicacions nacionals catalanes, per imposar, amb la cultura del domini, l’hegemonia del nacionalisme hispànic avui dominant a l’Estat espanyol. El Codi Penal, l’eina útil.

Catalunya és terra de cultura desenvolupada i de consciència nacional moderna, ja que la gent catalana és conscient que l’organització institucional, a diferència d’altres territoris, no és més que un instrument de desenvolupament al servei de la sobirania popular i de la pluralitat social.

La democràcia exigeix el reconeixement dels drets individuals i col·lectius, com també la participació ciutadana real i efectiva, no fictícia. És un deure de l’Estat respectar la voluntat dels ciutadans i les ànsies de llibertat dels pobles que se senten menystinguts, maltractats i pateixen una intervenció desproporcionada per impedir l’exercici de drets com el de l’autodeterminació, reconeguts per instàncies internacionals, aplicables a Catalunya.

La Monarquia, que no és el símbol de la nova Catalunya, ha cridat a l’acció repressiva per liquidar les aspiracions catalanes. Allò de otra vez los catalanes ha sigut el crit de guerra per promoure actituds de força negacionista i resistents a la realitat nacional que es volia sotmetre.

La fórmula republicana triada per la gent catalana no és cap despropòsit, ja que és l’única forma d’establir una societat igualitària en llibertat, amb respecte a totes les cultures que integren la societat, a diferència de les interpretacions restrictives i discriminatòries de l’Estat espanyol i les polítiques repressives. Com diu Oriol Junqueras, es tracta de “viure i conviure”.