Fer por

Els catalanistes històrics coneixien bé Madrid i Espanya. A Espanya hi anaven a vendre productes i a Madrid s’hi havien de desplaçar per a qualsevol gestió. Tornaven tan espantats que per agençar Catalunya al seu gust prèviament o simultàniament es receptaven una reformulació d’Espanya. L’autonomia i el cosmopolitisme van fer prescindibles Madrid i els viatjants per Espanya. Ens vam fer passejants de la Devesa de Girona, dels Camps Elisis de París i de la Cinquena Avinguda. Vam provar d’agençar Catalunya pel nostre compte, i Madrid i Espanya han ensenyat la cara ferotge que els catalanistes històrics ja havien observat.

Només Espanya? He fet en la meva carrera periodística unes quantes entrevistes a Albert Rivera, el líder de Ciutadans, i el vaig seguir en alguns actes quan no era a penes ningú. Era educat, tenia el do de l’oratòria, però d’on havia tret aquella agressivitat contra el catalanisme remot o vigent, contra l’escola que l’havia format? No el vaig veure riure ni somriure mai ni tampoc que alliberés les celles de la tensió sostinguda. Els seus epígons, d’aquí i després d’Espanya, han seguit el mateix criteri muscular. Cap gest afable, tampoc cap concessió a la ironia o la distensió. Han obtingut bons resultats. Volem oblidar que Ciutadans és la primera força al Parlament de Catalunya, però n’és la primera força. Tants catalans hi havia receptius al seu discurs i a les seves formes? Massa Devesa i poc Llobregat.

Han creat escola. Rajoy, l’abominable Rajoy que ha contribuït a situar-nos en el fangar, encara tenia moments de simpatia. Artur Mas va dir d’ell que era impossible enfadar-s’hi, quan hi dialogava. Sempre hi ha un pitjor. El seu successor és indestriable de Rivera o d’aquests subjectes d’extrema dreta amb els quals tots dos pacten i que, units, volen ocupar el poder de Madrid, que és el que compta i dringa. Ens volen fer venir por. Fan por. Jo diria que en fan també als seus: suprimir l’autogovern de Catalunya, com pregonen, no és només un atac als independentistes, que han deixat de ser autonomistes, sinó també als “seus” catalans. No els tenen en compte. No els dirigeixen ni un mot còmplice. No volen els seus vots. Volen els d’Espanya. I no obstant els “seus” catalans els voten. O se’n desdiran?

Fer por sense distincions dona rendiment. Altres líders ho han demostrat en el passat, i no cal dir noms. Per entendre-ho potser hauríem de recórrer a la psicologia. Jo, més elemental, m’acullo a la fraseologia popular: “Un clau treu un altre clau.” Contra les pors ambientals vaporoses, la gent s’acull a la por tangible que projecten polítics com Trump, Putin o els “nostres”. I els catalans, tots els catalans, l’ase de tots els cops. No fa riure, no...