Perdonar setanta vegades

Ens estem equivocant constantment. Fins i tot quan les intencions són bones, l’espifiem. S’ha popularitzat la perillosa frase d’oblidar sense perdonar. O pitjor encara, ni oblit ni perdó. En els processos de reconciliació nacional (però també personal) s’insisteix, en canvi, a cultivar l’empatia, a administrar el record i a aprendre a perdonar. Amb tot, el perdó no és una tàctica. El perdó és una virtut, un convenciment i una voluntat juntes de voler començar altre cop, però no de nou. Perquè no és nou ni immaculat, el futur que t’espera quan has estat víctima, o botxí. És un futur amb seqüeles, ferides i sentiments que tornen. Per això se’n diuen ressentiments.

Una de les persones que es dediquen a guarir ferides a Irlanda del Nord m’explicava que a la seva feina, en una Comissió de Reconciliació, no poden demanar a la gent que perdoni, però tampoc demanen que oblidin. Oblidar podria equivaldre a fer net i no recordar ni les causes ni les conseqüències de fets nefastos que han fet mal. La Irene Villa, víctima d’un atemptat d’ETA en el qual va quedar mutilada, sense cames, em confessava que només perdonant ha pogut tirar endavant. Aquest fet li ha costat el menyspreu per part de diverses entitats i associacions de víctimes del terrorisme, que no poden entendre-la. És el seu procés personal, que no pot imposar sinó proposar només com a possible. A ella, perdonar li ha permès recuperar les ganes de viure i de tirar endavant. “Si vols ser feliç un dia, venja’t. Si vols ser feliç tota la vida, perdona.” És la seva màxima. Per Irene Villa, sense cames però campiona olímpica, “no hi ha pau sense perdó”. El perdó és la condició de possibilitat per seguir. El perdó sincer, s’entén, no el verbal. Sense ell, és complicat reprendre una relació o recuperar la confiança. El cristianisme és la religió del perdó. Va ser Hanna Arendt a la secció sobre “El caràcter processual de l’acció” a La condició humana qui va escriure que “el descobridor del paper del perdó en l’esfera dels assumptes humans va ser Jesús de Natzaret”. De religions basades en l’amor i la pau n’hi ha més d’una, però el nucli del cristianisme és el perdó.

El jesuïta Francesc Riera explica la frase de Jesús a Pere a l’Evangeli: perdonar no set, sinó setanta vegades. És a dir, molt més que el que demanaven els rabins, que era tres cops. Set, per tant, és “moltes vegades”, set significa desbordar. La misericòrdia que sobrepassa, el perdó sense límits.

Aquests dies, i per molts més que vindran, el perdó estarà molt present en els discursos davant de l’escàndol dels abusos sexuals a menors per part de persones d’Església. No es pot pensar que demanant perdó n’hi ha prou, perquè el perdó és una condició de possibilitat, però no és una estació final. Cal perdonar –si es pot–, però sobretot cal reparar. Tenir cura de les víctimes. És indigne l’abús de poder, el clericalisme, la sexualitat mal portada i totes les causes que es puguin llistar, però més indigne és l’encobriment i la manca de restitució. I cal demanar perdó, moltes, moltíssimes vegades, com cal prevenir i assumir que no estem davant de casos aïllats. El mal és estructural, un mal que no està tancat als murs de les esglésies sinó que està escampat pel món, començant pels murs familiars. La llar, a molts indrets del món, pot ser un dels llocs més perillosos per a nens i nenes, i si això és així, és que la societat està emmalaltint molt de pressa.

Una trista però útil conseqüència de la sortida a la llum d’encobriments familiars, esportius, eclesials... és que la societat es consciencia més d’una plaga de la qual ningú no està exempt. I els protocols ajuden a respondre, a reparar, i a prevenir. Reparar no és una acció a més a més del perdó. No hi ha perdó sense reparació. Rescabalar, com diu Francesc Torralba, no és només un acte ètic, sinó també psicològic, econòmic, social, públic. El perdó com a virtut ètica no és un acte de bones intencions, ni paraules buides. El perdó és una paraula molt, molt pesada. Costa de demanar, costa de donar, costa d’acceptar. Perdonar no és, en cap cas, justificar comportaments negatius propis o aliens, afegeix el filòsof Torralba: no és un acte de condescendència o de debilitat però tampoc és, en sentit estricte, la pràctica de la justícia, perquè el perdó flueix de l’amor i no del dret; neix del cor i no de la racionalitat jurídica. És en les entranyes, on ens juguem la nostra humanitat, i és precisament en el perdó on podem percebre la grandesa de les persones.