La caixa negra europea

La caixa negra és una eina d’anàlisi molt utilitzada en la ciència i la tecnologia per a començar a estudiar fenòmens dels quals se sap molt poc o res, i dels quals no podem observar directament el funcionament: tan sols els podem estudiar des del seu exterior. Amb aquest artefacte intel·lectual, el que fem és aplicar entrades (inputs) al sistema caixa negra que volem estudiar, i n’observem les sortides (outputs): a base de canviar els inputs, i observant com canvien corresponentment els outputs, podem començar a deduir algunes de les interaccions que ocorren al seu interior, ço que ens permet començar a delimitar què serà, però també què no serà, possible a la caixa negra i, així, tenir una primera aproximació a les lleis que governen el seu funcionament.

Un interrogant crític al voltant del procés, al qual li escau meravellosament bé un estudi de caixa negra, és, ha sigut, i serà què farà la UE davant les activitats repressores d’Espanya. Així, en les darreries del 2017, els catalans ens vam embrancar col·lectivament en un experiment de la caixa negra europea, amb un elevadíssim cost social (i personal per a alguns). Abans de l’experiment, la tesi pràcticament universal a Catalunya, com poden confirmar les hemeroteques, és que Europa impediria qualsevol reacció repressora espanyola, perquè era impensable que Europa acceptés al seu interior qualsevol reacció d’un dels seus governs que no fos escrupolosament democràtica, tant pel xoc que això suposaria amb els principis fundacionals de la UE, com pel perjudici que això causaria a la seva reputació internacional. En aquest context, amb el referèndum unilateral i la posterior declaració (congelada) d’independència, els catalans vam desfermar la maquinària repressiva espanyola amb els resultats que a hores d’ara tots coneixem, i davant dels quals no hi ha hagut ni tan sols cap crítica oficial a Espanya per part de la UE.

Després d’esperar deliberadament més d’un any a escriure aquest article, per donar temps que qualsevol influència que Europa volgués exercir, per lenta i subtil que fos, tingués temps de fer el seu efecte, el nostre experiment porta a unes conclusions indefugibles: la UE no farà res per a permetre la lliure expressió democràtica del poble català. Sí que sembla clar que la UE aconseguí que la repressió de l’1-O s’aturés a la tarda, i que el 155 fos més lleuger del que hauria volgut la caverna, però aquests serien els límits de la influència que la UE està disposada a exercir. Els catalans, doncs, estem avisats: per més injust i desesperant que ens sembli, tal com al 1714, Catalunya està, i estarà, completament sola. Per a qualsevol acció en la qual vulguem reeixir, caldrà que estiguem segurs de poder-ho aconseguir absolutament sols. Qualsevol altre càlcul polític és, amb el que sabem ara, intolerablement naïf.