I els sous socialment immorals (i 2)

Hi ha salaris mínims que es podrien qualificar de miserables i salaris o ingressos que són socialment immorals. En el segon cas, no es tracta estrictament de sous, sinó d’aportacions en efectiu per un fet particular, però poca diferència hi ha.

Fa pocs dies, qui era president del BBVA, Francisco González –per als amics efegé–, va ser acomiadat quan la resta de membres del consell d’administració van adonar-se que havia contractat l’excomissari Villarejo per espiar milers de persones, començant per la casa reial i acabant amb una família catalana acusada de corrupció. González, precisament, havia acomiadat l’anterior president del BBVA en saber que el consell d’administració tenia unes bosses de diner negre al paradís fiscal de les illes Jersey, al canal de la Mànega. En aquests casos, l’acomiadament és generós potser perquè l’acomiadat té coses per explicar i així tapar-li la boca. En tot cas, González rebrà del BBVA un bonus de prop de 79,7 milions d’euros, un xifra que jo qualifico d’immoral, es miri com es miri. És una xifra equivalent al que cobren anualment 3.000 treballadors que guanyin el doble del salari mínim interprofessional.

Fa unes setmanes recordava, en aquestes mateixes pàgines, que Francesc Reynés, abans president de la catalana Abertis i ara president de Naturgy, que no sé si ara és catalana o madrilenya, va cobrar per fer el salt uns 32 milions d’euros. Un altre ingrés socialment immoral. I a més de difícil enteniment sobre la seva possible inversió final. Per tenir dues o tres grans cases, per poder fer la volta al món, per passar unes vacances a l’Índia passejant amb elefants o per a qualsevol altra despesa, amb mitja dotzena de milions ja en té prou. Hem de creure aleshores que destinarà els altres milions a operacions que no buscaran tan sols la rendibilitat del diner, sinó poder polític o poder econòmic en un sector que li permeti controlar-lo, o a altres interessants operacions financeres. És un nou cas representatiu de la cultura de la cobdícia que s’està consolidant en la nostra societat.

Acabaran donant la raó al filòsof Karl Marx –del qual parlava la setmana passada–, que descansa, no sé si molt tranquil o més aviat amb un mal humor etern, en una tomba en un cementiri de Londres, molt visitada.

El sistema capitalista cau un cop darrere l’altre en paranys per atreure executius molt valorats. Fa uns anys es va posar de moda als Estats Units gratificar els primers directius proporcionalment a l’augment de preu que l’empresa havia tingut a la borsa aquell any. El resultat fou que els directius només pensaven en això i es perjudicava l’empresa en el seu conjunt. Cada cop tinc menys respecte pel sistema capitalista. Després d’uns anys de capitalisme amable –els de després de la Segona Guerra Mundial– hem entrat en una etapa de procediments poc ortodoxos com ara els que he explicat, d’una cobdícia esborronadora i d’una barreja d’interessos polítics i econòmics, en què aquests darrers demostren cada cop tenir més poder que els governs legítimament elegits. Potser podria dedicar-hi algun article i en relació amb fets que passen ben a prop nostre, sempre que no m’exposi a una nova inspecció d’Hisenda, com la que vaig tenir, i que em fotografiïn menjant un croissant amb cafè amb llet al bar de la cantonada, prova de despeses imperdonables.

Han sentit a parlar mai de la paraula ètica? Ells, no.