El joc del gat i la rata

El judici és el que més s’assembla a un combat cos a cos, en el qual els combatents pretenen portar l’enemic a casa, on el terreny de combat és, per conegut, més fàcil, més addicte. Parlo així perquè puc dir que tinc molta experiència de lectura, estudi, comprensió, retenció i coneixement dels temes en general. Puc opinar de les persones que veig actuar en judicis complexos, difícils, on es juga quelcom més que la professionalitat, l’estatus adquirit, o bé l’amor propi. Parlant-ne després de veure i sentir les interioritats de l’assumpte, hom s’adona de la seva complexitat i que la sinceritat resta de vacances, cosa que no vol dir mentir, sinó selectivament recordar en moment i mida convenient. És un art! Oriol Junqueras haurà pujat uns graons, a pit obert, simplificant les qüestions, traient-se les mosques i donant la talla al fiscal de l’Estat del Tribunal Suprem. I sense notes de cap mena per consultar. Ostres! Ha parlat amb seguretat, aplom, tranquil·litat, i citant dades i xifres com si tal cosa. El president li ha fet una indicació de la memòria, exactitud i fluïdesa d’expressió, al qual ha contestar així: “Señor presidente, hace un año y medio que no hablo. Hoy he venido con la idea de recuperar.” Ha dit i ha demostrat que és un bon orador, culte i ponderat, que ha estudiat les lleis que diuen ha transgredit i que recusa amb coneixements aprofundits exposats amb naturalitat i senzillesa. Res a veure amb l’Oriol ocurrent i festiu de sempre. M’he adonat de la diferència de personalitat i d’actitud: l’Oriol Junqueras s’ha posat corbata!

El llarg diàleg, mena de combat sense pólvora entre l’acusat Joaquim Forn i el fiscal del Suprem, ha estat una autèntica lliçó judicial. Els dos acreditats professionals han fet una descripció dels fets com si n’haguessin format part. Ha estat una mena d’acarament inusual. Aquest judici, sense precedents a Catalunya o bé a Espanya, per ambdues parts, passarà a la història. No pas perquè els guanyadors obtinguin grans coses i els perdedors les perdin. D’independència i de república, sembla que els proveïdors no en tenen a punt d’entrega i s’ha de fer a mida. Possiblement, o millor dit, n’estic segur, una segregació ràpida no serà possible, diguin el que vulguin les urnes. Com fer desaparèixer l’enveja, el sentiment d’inferioritat, la interpretació de la història de l’edat mitjana, i l’evolució negativa d’un parell de problemes semblants, els quals passen anys i panys fent ara sí, ara no. Molts catalans creuen que Europa farà esforços per ajudar. Ajudar a què?, pregunto. En aquest moment, sols Anglaterra, Alemanya i potser França –deixo els països de l’est tranquils– podrien ajudar quelcom. Cal recordar que en els temps que corren, l’ajuda desinteressada no existeix. Els catalans en edat laboral hauran d’accelerar i treballar més que mai, produir, estalviar i vendre tot allò vendible i més. És una llàstima que als mercats itinerants no hi hagi parades assortides amb malpensats, calumniadors, envejosos, mentiders, malparlats i més. A Catalunya es respiraria millor.