L’amic heretat

Es pot rebre un amic en herència? Jo vaig heretar del pare l’amistat amb Manuel Cusachs, l’escultor que s’acaba de morir. El pare li havia fet classes de dibuix a l’estudi de casa que ara jo usurpo per escriure aquests articlets. En Cusachs deia que tot el que sabia ho havia après aquí, i el pare, davant la seva trajectòria enorme, el feia callar. Els separaven onze anys –el pare era del 22 i ell del 33– però van mantenir una amistat sostinguda. Cada primer de gener es telefonaven per desitjar-se bon any i felicitar-se el sant: tots dos es deien Manuel. El pare es va morir un juliol. El dia de Cap d’Any següent va sonar el meu telèfon: “No puc començar l’any sense felicitar un Manuel Cuyàs.” Des de llavors no havia fallat mai la trucada d’aquell matí. Ens en fèiem d’altres per comentar qualsevol cosa, sobretot de l’actualitat política. Ens trobàvem a actes, a la inauguració d’exposicions. Pujava a veure’l a Òrrius, no tan sovint com hauria volgut... Ens portàvem vint anys. Els meus amics, o són més joves o són més grans. Els de la meva edat m’ho tenen tot dit. En Cusachs m’ho tenia tot per dir.

Mantenia casa i l’estudi a Òrrius, prop de la pedrera que li subministrava les peces de granit que esculpia. Quan hi entraves, sabies que se t’hi faria de nit. Cusachs tenia una conversa copiosa. Ho sabia tot, i el que no sabia i volia saber ho preguntava. Tenia un cap que semblava un autoretrat de bronze: nas potent, una boca molsuda i enorme... Aquells ulls... No es pentinava sinó que s’esculpia cada matí els cabells com ferros. El millor retrat escultòric de Josep Pla és seu. Es pot veure al monument a l’escriptor que hi ha a Palafrugell o a l’Ateneu Barcelonès. El va fer a base de visitar Pla a Llofriu amb insistència. Van acabar sent grans amics. Cusachs li havia llegit tota l’obra completa. Quan parlaves amb ell, sempre sortia una cita ben situada de Pla. Va fer una sèrie d’escultures basades en El caminant i el mur de Salvador Espriu. Espriu era refractari a deixar-se retratar. Va acabar cedint, i el millor bronze del poeta és de Cusachs. Una pòlio contreta de petit va fer que es desplacés sempre amb bastons. Al final, amb cadira de rodes. Cap ortopèdia va impedir que realitzés obres monumentals i s’enfilés més enllà d’on la prudència aconsellaria. Aquí entra en acció la seva dona, la Maria Teresa, el puntal, la seva mànager, la que el conduïa pertot, la que parava taula a l’era d’Òrrius per acollir els amics, entre ells els meus pares.

Fa poc Mataró li va organitzar una exposició antològica impressionant. Em va ensenyar enriolat un robot que podia fer escultures com les seves –i com les de qualsevol– només donant-li quatre instruccions. Sí, molt bé, però penetra en els models, el robot? La trucada de Cap d’Any, qui me la farà?