Qui té la feina feta

No ens ho mostren les imatges del judici, perquè la realització del senyal que s’ofereix en els mitjans de comunicació pràcticament no es mou d’un pla fix. Però seria interessant veure les cares, la gesticulació, en definitiva, el llenguatge corporal dels set magistrats (entre els quals només hi ha una dona, per cert) que tenen a les seves mans el futur dels presos polítics. Seria interessant veure si fan un Lamela. Les tenen presents, aquelles imatges que es van filtrar de les primeres declaracions dels membres del govern a l’Audiencia Nacional amb la jutgessa ni tan sols mirant-los a la cara i jugant amb el mòbil? Quina cara hi posaven el jutge Marchena i companyia quan Junqueras afirmava que la presó no solucionarà el conflicte polític? O quan reivindicava que votar no és cap delicte i sí que ho és impedir una votació amb la força? O quan declarava que estima Espanya i la seva gent? I en el moment en què Forn corregia els errors de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat? O quan els deixava desarmats argumentant amb dades la seva gestió al capdavant dels Mossos? Quines cares hi posaven els jutges? Els que eren a la sala ens expliquen que en cap moment van fer un Lamela, que van estar atents, prenent notes i, fins i tot, van riure amb algunes ironies dels acusats. Empatia? No seria el cas. Més aviat fa la sensació que és la tranquil·litat d’aquell qui ja té la feina feta i la sentència redactada.