Ja poden cantar missa

En totes les activitats de la vida, al capdavall, tot és qüestió de credibilitat, de la confiança que un mereix a la parella, als fills, als amics, als clients, als proveïdors, als empleats o als socis. La credibilitat es guanya a poc a poc, fet a fet, transacció a transacció.

En el món empresarial, les campanyes publicitàries tenen un abast limitat, perquè l’experiència dels clients o usuaris amb els producte o servei, a la llarga, sempre pesarà més que les promeses de l’espot televisiu, i més avui dia amb el boca-orella gairebé instantani de les xarxes socials. El mateix passa en el comerç: la bona presència i els controls primmirats de tots els detalls se’n poden anar en orris amb unes quantes experiències negatives de compra. I no cal parlar de les relacions de parella, les familiars o amb els amics, en què les conseqüències d’una pèrdua de credibilitat s’arrosseguen tota la vida.

Els països i les seves institucions tampoc se n’escapen. Ja poden fer campanyes d’imatge –per cert, en aquest cas, sí, pagades per tots!–, si els fets les contradiuen. Sense anar massa lluny, a Espanya, la pandereta i els toros han pesat més que la Marca Espanya i la campanya Espanya global no pot esborrar les imatges dels cops de porra i la persecució de polítics per més diners –nostres– que hi aboquin. I, ara que hi som, quan la justícia espanyola ha dictat –i dictarà– sentències, si més no incomprensibles per als seus usuaris –nosaltres–, basant-se relats inventats i la seva cúpula prové de la nissaga que ve, la seva credibilitat està sota mínims.

Allò que compta per a la gent són els fets i, molt o poc mobilitzada, ja no la fan beure a galet. I, com que els altres també ho saben, tiben amb ràbia la corda fora mida per aprofitar fins on puguin els seus darrers privilegis, com el cant del cigne.