El futur de Junqueras

En el diari digital Crític, el periodista Sergi Picazo compara l’actitud d’Oriol Junqueras davant el tribunal que jutja els Fets d’Octubre del 2017 amb la de Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Macià o Lluís Companys quan es van trobar en situacions compromeses més o menys equivalents. Tots hem sentit la declaració de Junqueras, tots hi hem donat voltes. L’altre dia parlaven dos advocats davant meu. Un abonava la línia de defensa “política” del republicà. L’altre creia més efectiva la “tècnica” de Joaquim Forn, que es va asseure a la cadira dels declarants darrere seu. “Efectiva” i “tècnica” volia dir, en boca d’aquell lletrat, encaminada a l’absolució a base de desmentir les acusacions del fiscal. Junqueras no va voler respondre a la fiscalia, només al seu advocat en un diàleg que acusat i defensor es duien preparat amb càlcul. Alguns han retret que Junqueras no s’enfrontés amb el fiscal. Opinen que l’hauria “rebregat”. No era la seva intenció. Quina era? Aquí és on jo afegeixo als noms que Sergi Picazo aporta el de Jordi Pujol perquè encara reforça més la tesi del periodista segons la qual Junqueras va parlar projectant-se cap al futur i com a pròxim president de Catalunya, independent o en vies de ser-ho. Junqueras coneix la història de Catalunya. N’és professor. Els noms de Ferrer i Guàrdia i ja no diguem Macià o Companys li són familiars i referents. Hauria pogut oblidar Jordi Pujol en aquests mesos de silenci i reflexió?

Pujol, quan era un jove activista, va ser portat davant un consell de guerra pel seu paper en els Fets del Palau derivats de la campanya contra Luis Galinsoga, director de La Vanguardia. El tribunal, seguint inquietuds més altes, no volia gaire soroll i va oferir a l’acusat un pacte que li hauria rebaixat la pena. Pujol va optar per un al·legat final patriòtic que, com el de Junqueras, també va tenir paraules conciliadores amb Espanya. Li van caure set anys. No hi havia a la sala del judici ni ràdios ni televisions. Només uns pocs periodistes que van explicar el procés tenallats per la censura. De totes maneres aquell discurs es va propagar, va arribar arreu impulsat pels de la campanya “Llibertat Jordi Pujol”. Tots els que han estudiat la seva figura, i ell mateix també, estan convençuts que aquella al·locució “política” i gens “tècnica” el va propulsar dècades després a la presidència de la Generalitat. Quan hi va arribar tenia cinquanta anys. Els mateixos de Junqueras ara. Pujol no va complir els set de condemna sinó que es va beneficiar d’indults. Si no volen soroll, alguna solució hauran de trobar per als actuals presos polítics, sigui quina sigui la sentència. I, si no, “Yo pertenezco a una generación que sube y va a más... en buena parte por imperativos de tipo cristiano.” Junqueras? Pujol.