La rampa del portal

Rafael Jorba, periodista, analista agudíssim i amic, ve a presentar Política&Prosa, una revista mensual –en paper– que pretén introduir reflexió i mesura en mig de l’excitació general i les balances desequilibrades, també les de la justícia. Explica un fet que resumeix les intencions de la publicació. Fins al primer d’octubre del 2017, als balcons del bloc de pisos on viu només es veien banderes estelades. A partir d’aquell dia, alguns balcons van estendre les espanyoles. Semblaria que els propietaris de les unes i les altres haguessin d’estar enfrontats, que no s’haguessin de parlar quan es troben al replà o a l’ascensor. Arriba, però, el dia de la reunió de veïns que ha de decidir si s’ha de posar una rampa al graó de l’entrada, i l’acord és possible perquè tots van o acabaran anant coixos. La paràbola aportada per Jorba va més enllà: si el govern treballés per tothom i no només pensant en els de les estelades, la confluència social seria més fàcil. Més encara, i no sé si aquesta és la intenció de la revista: un govern independentista solvent eixamplaria “la base” que ara troba a faltar. El “prosista” Jorba completa les intencions de la revista recitant L’ametller de Joan Maragall: “A mig aire de la serra/ veig un ametller florit./ Déu te guard bandera blanca/ dies ha que t’he delit./ Ets la pau que s’anuncia/ entre sol, núvols i vents./ No ets encara el millor temps/ però en tens tota l’alegria.”

Jorba parla de Jordi Pujol. Primer de manera neutra i després deixant anar un elogi sincer. Com que l’auditori és format majoritàriament per gent del PSC, un membre del qual ha organitzat l’acte, espero gesticulacions de desaprovació. Totes són d’adhesió. Quan Pujol governava, els socialistes catalans li van contraposar la figura de Tarradellas per fer-lo enrabiar i perquè trobaven que el superava en personalitat política. Ara els socialistes esgrimeixen Pujol davant Puigdemont i Torra. És una maniobra intencionada, és una manera d’optar per l’autonomia –o el federalisme, ep– en contra de l’independentisme, però Pujol, abandonat pels seus, mai no hauria calculat que els socialistes sortirien a rescatar-lo. O que ho faria ERC, com dèiem ahir parlant del discurs d’Oriol Junqueras al judici. En vuitanta-vuit anys, que són els que Pujol té, se’n veuen de totes, i no ens hauríem de morir mai per seguir-ne veient. A la sortida algú rememora els hospitals i escoles que els governs de Pujol van construir. “I TV3!”

Política&Prosa mentre es desenvolupa a Madrid el judici. Haurà d’aportar també molta poesia, molts ametllers florits, per trobar la pau que de moment no s’anuncia. Hi ha un altre Maragall, com sap Jorba: “Espanya: has desaprès d’entendre els teus fills?” Per ara, coixos i sense rampa al portal.