Votar al país veí

És un privilegi que et deixin votar en les eleccions del país veí. Qui no voldria triar amb el seu vot el president dels Estats Units, o participar en les eleccions alemanyes, o italianes, o franceses. Sobretot perquè el resultat de tots aquests comicis ens afecten d’una manera o d’una altra. Als qui ens agrada votar, ho votaríem tot i resulta que a nosaltres ens deixen votar aquí al costat. Certament, no ens ho deixen fer a casa nostra per decidir els nostres destins, però sí que ens deixen incidir en els seus, que en bona part són els nostres, siguem independents o no en siguem. Algun dia deixarem de poder votar en les eleccions espanyoles, però mentrestant, com hem vist, el vot dels independentistes al Congrés ha fet caure dos presidents espanyols. La nit del 28-A, podria ser que guanyés un tripartit d’ultradreta o que el PSOE s’aliés amb Ciutadans, però també podria molt ben ser que tornessin a caldre els vots de l’independentisme per apuntalar un president espanyol. Davant la possibilitat real, habitual, que la governabilitat d’Espanya depengui dels vots dels catalans, la llista ja està feta. La llista de condicions, vull dir. En primer lloc, l’exercici del dret a l’autodeterminació supervisat per instàncies internacionals i, també, la fi de la repressió, que implica l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. L’exercici del dret a l’autodeterminació ja seria una concessió per part catalana, perquè l’1-O ja vam decidir, però en el marc d’una negociació amb l’Estat per acordar una sortida política al conflicte s’entén que tothom ha de cedir en alguna cosa i l’autodeterminació és un dret que s’ha de poder exercir tants cops com es vulgui, especialment si, de manera pactada, es gaudeix de més garanties. Passat el 28-A, sense la llosa d’unes eleccions a tocar i havent-se tret del damunt alguns barons molestos en les pròximes autonòmiques, Pedro Sánchez hauria de tenir menys pors. Però no hi ha d’haver ni xecs en blanc, ni pagaments per avançat, ni papers mullats, sinó “fets, no paraules”, que deia el PSC.