El judici de les imatges

L’escenari –la sala de l’alt tribunal a Madrid– on el gener de 1935 es jutjava Companys i on aquest 2019 es jutja els líders independentistes, és el mateix. Però avui la representació incorpora un element potencialment rupturista: la transmissió en directe del judici al procés. La sala s’ha reconvertit en plató de televisió. La pregunta és: qui mana al plató? Qui disposa les regles de la realització del directe televisiu?

Una de les novetats del judici contra l’1-O ha estat la decisió del president Marchena d’acceptar la retransmissió en directe de les sessions. Una decisió transcendent. Una decisió no pas innocent. Quatre càmeres a la sala en perpètua vigilància dels figurants no és un fet banal. On és la trampa? Un simulacre de transparència davant d’Europa?

La trampa és més subtil. El directe televisiu crea la il·lusió d’una realitat objectiva, incontestable. El directe simula una narració transparent. Però no és més que una il·lusió. En realitat amaga les claus d’un dispositiu altament sofisticat que pretén crear en l’espectador l’efecte del relat autèntic. Encobreix l’autoria d’una realització estratègicament orientada per qui ostenta el poder editorial.

Per què el TS no va adjudicar la retransmissió en directe del judici a alguna cadena “professional”, com per exemple RTVE? Evident: el Suprem ha volgut imposar les regles de la narració iconogràfica i alhora erigir-se en emissor únic, en font del senyal de vídeo i àudio de les sessions. S’ha reservat el màxim control de les imatges des de la producció i n’ha controlat a més la distribució: les televisives a través de TVE i les fotogràfiques a través de l’agència Efe.

El Suprem és conscient del gran poder de les imatges, i per això s’ha malfiat de tota iniciativa externa. Ha volgut crear la seva TV institucional com a millor garantia de la missió que li ha encomanat l’Estat. L’Estat li ha confiat l’establiment de la “versió correcta i definitiva” sobre el procés i l’1-O, ja avançada pels fiscals i pel jutge instructor. Per no fracassar davant l’opinió pública interna i internacional, el TS havia de controlar almenys el “camp” de les imatges emanades del judici. La primera setmana hem vist els equilibris de la realització a l’hora d’administrar els plans sense contraplans, els plans generals i també l’ocultació de determinades seqüències...

El que segurament ignoren els il·lustres magistrats del TS és la dificultat de controlar l’impacte i la interpretació de les imatges que genera la seva “plataforma institucional”. Potser comencen a penedir-se de donar veu i rostre a les raons de l’independentisme, a al·legats com el de Junqueras (“votar no és delicte”, “em considero un pres polític”) o a les reclamacions de les defenses (Pina: “facin de jutges i no de salvadors de la pàtria”; Salellas: “on és el dret fonamental de la unitat d’Espanya?”). O de facilitar la visió reiterada, eloqüent, dels dotze pacífics líders asseguts al banc dels acusats.

Però encara se’ls presenta un altre problema tant o més irresoluble: com controlar el “fora de camp”. És a dir, la immensa massa d’imatges i narratives que el conflicte judicial (i polític) genera fora de tot control. Perquè estem assistint a una autèntica batalla enunciativa, narrativa i discursiva per establir el relat “correcte” del conflicte Catalunya-Espanya. La polarització aquí és total. La crueltat de la cultura de masses espanyolista arriba a massacrar i denigrar sense escrúpols, en programes de gran audiència, els acusats. Com si fossin ja sentenciats. Per contra, la tenacitat del moviment independentista no deixa passar ocasió per exaltar la imatge i les proclames dels líders jutjats, com mostraren un cop més en la gran manifestació de diumenge a Barcelona, que s’obria amb un lema de Junqueras (“L’autodeterminació no és delicte”).

Ara bé, no menystinguem la singularitat i la potencialitat de les imatges. Com va demostrar l’inesgotable desplegament iconogràfic de l’1-O, hi ha imatges i seqüències que ja conformen la base probatòria de la història que s’explica. I les imatges de la sala plena del Suprem, dels acusats als seus bancs, de les intervencions de les defenses i de les acusacions, de les declaracions dels Junqueras, Forn, Turull, Romeva i tots els altres, seran per sempre testimonis vius, presències i veus notarials, de la ignomínia d’un Estat que ha traspassat als jutges la responsabilitat última de preservar a ultrança la unitat “innegociable” d’Espanya. En el temps a venir, el judici serà condemnat per les seves pròpies imatges.