Oir Maragall

En moments com els d’ara convé fer el cor fort; i tenir-lo envigorit amb els valors del patriotisme compartit, solidari, entranyable. Hi ha un matí a l’any, el del segon diumenge de febrer, en què des del 1924 la família de Joan Maragall ens convida a acompanyar-la davant la tomba del poeta i periodista, al cementiri de Sant Gervasi, a Barcelona, sota la divisa evocadora de l’Ametller Florit. És una avinentesa que ens aplega en una trobada amical i cultural: uns hi llegeixen textos de Maragall; una coral interpreta poemes d’ell musicats per mestres del seu temps, com Enric Morera i Lluís Millet; i tots plegats entonem el Cant de la Senyera, que ens assenyala el camí, dona veu al cantaire, llum als ulls i força al braç. Enguany, avui fa dotze dies, ens va motivar gratament que un estudiant de vint anys, Andreu Diport, guanyés el primer premi del concurs de composició coral amb la Romanza sens paraules, posant música a uns instants de joia infantil que inspiraren Maragall. És encoratjador comprovar que hi ha joves compositors, com Diport, que reprenen i renoven la rica tradició de portar a l’univers dels sons les lletres de l’univers espiritual del poeta més musicat de la Catalunya del penúltim tombant de segle. Generació rere generació de compositors, des del modernisme i el noucentisme fins a les escoles dels nostres temps, han trobat en Maragall afinitats que enforteixen el teixit de tradicions i d’esperances que pot acollir, sense reserves, cultures que arriben d’arreu.