Vaga i judici

A l’última vaga general o “aturada de país”, la del tres d’octubre del 2017 posterior a les pallisses policials del referèndum, em va despertar al matí el silenci inusitat del carrer. A la d’ahir ho va fer un soroll com de serradora. Vaig sortir al balcó. Uns operaris podaven els plàtans. Ho vaig trobar inoportú: els branquillons ja estaven poncellats per les temperatures suaus d’aquest hivern. El dia anterior m’havia trobat l’amo d’una botiga d’aparells auditius: “Demà tancaria però no sé com desdir les visites programades.” Em vaig pensar que m’explicava un acudit en mig del drama, però parlava seriosament: “Els meus clients no senten el telèfon, i si el senten no m’entenen quan els parlo.”

El judici imposa la vaga a la japonesa. El interrogatoris comencen a les deu del matí i acaben dotze hores després amb els acusats, que han d’anar i venir de la presó, defallits per la tensió, el cansament i la gana. També és un diàleg de sords. Els fiscals no troben com culpar de rebel·lió els acusats polítics perquè la violència imprescindible en aquest delicte no els surt per enlloc, i en el seu defecte i per tenir un os per rosegar, l’observen en l’actuació dels dos que no són polítics, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, organitzadors sostinguts de manifestacions pacífiques. Tot per dos cotxes abonyegats. O quatre, diuen ara. Per quatre cotxes i per haver-hi pujat al damunt per demanar que es dissolgués la concentració davant el Departament d’Economia el 20 de setembre, un any i mig a la presó, el pes del Codi Penal sobre seu i tot un Tribunal Suprem en acció. A còpia de burxar, els fiscals posen en qüestió la llibertat de manifestació. Segons quina sigui la sentència, la suspendran. Fins i tot el rei s’hi va immiscir. Que no havia dictaminat el tribunal que no havia de declarar? La desobediència em sembla que comporta inhabilitació.

El judici ens dona satisfaccions perquè els declarants estan més ben preparats que els fiscals. Els passa per haver-los tancat a la presó. Si els haguessin deixat lliures s’haurien distret amb altres coses i no serien tan brillants. No coneixen ni l’obra ni les paradoxes ni l’humor negre del pres Oscar Wilde. Però... però els que tenien càrrec polític basen la defensa en la invalidesa del referèndum i de la declaració d’independència. Molts ciutadans havien cregut que eren “vinculats” perquè ells els ho havien dit. El president Torra i d’altres encara parlen del “mandat del primer d’octubre” i de la “vigència de la República”. Algú em diu: “Entenc que s’hagin de salvar, però ploro per dins.” Tants drames per acabar sol·licitant política i diàleg.

Surto a fer una volta. Tot obert. Al migdia, m’uneixo a una manifestació. No és tan nombrosa com la del tres d’octubre, però fa efecte. Bona gent...