El cas català, a Indonèsia

Des del mes de desembre de l’any passat ha revifat amb molta virulència un d’aquells conflictes que només apareixen als mitjans internacionals quan apareix la violència amb tota la seva cruesa. Fa gairebé sis dècades que els papús de la part occidental de l’illa de Nova Guinea, que està ocupada per Indonèsia, reclamen exercir el seu dret a l’autodeterminació i a construir el seu estat independent. Aquesta lluita nacional dels papús va començar quan la regió de Papua Occidental va ser formalment ocupada per Indonèsia, el 1963, després que la Haia signés un vergonyós tractat de cessió del territori d’Holanda a Indonèsia amb les Nacions Unides com a intermediària i l’administració Kennedy com a garant de l’acord. La població papú, melanesis sense cap lligam cultural i històric amb la resta d’Indonèsia, va ser víctima d’una brutal repressió en una operació politicomilitar que en moltes ocasions ha estat qualificada d’autèntic genocidi amb totes les dosis de racisme i xenofòbia imaginables. La persecució dels papús no es va acabar amb el final de la dictadura de Suharto, però malauradament ha continuat en diversos graus després de la transició democràtica. La lluita independentista ha estat fonamentalment pacífica els darrers anys, però totes les seves manifestacions s’han vist reprimides amb extrema duresa pel govern indonesi: la bandera estelada independentista va ser prohibida, presos polítics, assassinats, desaparicions, tortures i un llarg etcètera.

L’1 de desembre passat, manifestants papús que homenatjaven la bandera estelada papú van ser agredits per escamots de les Joventuts Pancasila, una organització nacionalista d’extrema dreta indonèsia amb vincles amb la policia i l’exèrcit indonesis. La policia, en lloc d’aturar la violenta agressió, va acabar detenint més de 500 manifestants papús. Però els incidents més greus van tenir lloc al districte de Nduga, una regió muntanyosa de l’interior de l’illa, quan un total de vint-i-quatre indonesis van morir en ser tirotejats per l’Exèrcit d’Alliberament Nacional de Papua Occidental, encapçalat per Egianus Kogoya. El govern de Jakarta afirma que es tractava de civils desarmats, obrers que treballen en la construcció de la gran carretera que ha de travessar Papua Occidental per unir les ciutats de la costa amb l’interior, ric en recursos minerals, mentre que els guerrillers, que mai havien atacat abans civils indonesis, afirmen que es tractava de soldats camuflats de l’exèrcit indonesi.

El cas és que l’exèrcit indonesi va llançar una ofensiva al districte de Nduga que ha comportat l’èxode massiu de milers de papús que denuncien que han estat víctimes de l’ús d’armes químiques, com ara el fòsfor blanc, per part dels helicòpters militars indonesis. Ben entrat el febrer, la situació continua sent crítica amb denúncies davant les Nacions Unides per flagrants violacions dels drets humans a càrrec del govern indonesi contra la població papú. Les eleccions a la presidència d’Indonèsia són molt a prop, el 17 d’abril que ve, i l’actual president, Joko Widodo, un moderat en la seva aproximació al conflicte papú, ara es veu obligat a cedir davant els falcons de l’exèrcit per no perdre vots entre els prop de 200 milions d’electors indonesis poc comprensius amb els independentistes papús. El conflicte es retroalimenta i es radicalitza cada dia que passa.

en aquest context, en què el conflicte papú ha esdevingut l’eix de la política indonèsia i punt clau en les eleccions presidencials, apareix el cas català. Les ones del sisme polític català van arribar la setmana passada a Jakarta, quan el diari en llengua anglesa amb més tiratge del país dedicava el seu editorial al conflicte català tot vinculant-lo a la política interior i exterior indonèsia. Tot i publicar-se a la capital del país, el Jakarta Post és un diari que sempre s’ha caracteritzat per la defensa dels drets humans i dels valors democràtics a Indonèsia, una feina no gaire fàcil en aquelles contrades, incloent-hi els drets dels papús. A l’article Papuans vs Catalans es denuncia amb gran severitat el paper de la Unió Europea al món. La doble vara de mesurar de la Unió Europea a l’hora de denunciar la violació dels drets humans resulta incomprensible per a l’editor. D’una banda, diu que la UE s’apropa a Jakarta per demanar contenció en la repressió dels papús, mentre que a casa seva, és a dir a Espanya, manté un sepulcral silenci en la repressió dels catalans. Continua acusant la UE de tics colonials i que, si manté aquesta actitud, haurà perdut tota autoritat moral en la defensa dels valors democràtics al món.

El cas indonesi ens demostra un cop més que el gran triomf del referèndum d’autodeterminació de l’1-O i de la declaració d’independència del 27-O ha estat no només la internacionalització del cas català, sinó també la defensa del dret a l’autodeterminació com un valor global.