Un judici inèdit i sorprenent

Ho con­fesso: amb l’excepció d’algu­nes pel·lícules amb tema de judici, inter­pre­ta­des per grans actors, els quals feien moure els culs dels espec­ta­dors al seient, o bé el judici de Nurem­berg per tele­visió, dels nazis assas­sins de jueus, el qual va batre rècords d’espec­ta­dors arreu, no he assis­tit en tota la meva moguda vida a cap judici. No puc dir de cap manera que m’he diver­tit amb aquest. No ha estat diversió, sinó interès espe­cial per les per­so­nes pro­ta­go­nis­tes i pel temor del que pugui pas­sar, incògnita total, i pel paga­ment d’acci­ons delic­ti­ves ine­xis­tents, inven­ta­des i recre­a­des per juris­tes, polítics a la reserva i, és clar, polítics i gover­nants actu­als, molt més ima­gi­na­tius per per­ju­di­car Cata­lu­nya i la seva gent, que per apro­fi­tar les feble­ses de molts països euro­peus i tro­bar opor­tu­ni­tats de tota mena, comer­ci­als, indus­tri­als, par­ti­ci­pa­ti­ves i, encara més, per les quals els cata­lans dele­ren.

En aquest moment, vis­tes les acci­ons inven­ta­des de tots colors i a tots nivells, els espa­nyols lle­gits o no lle­gits ho accep­ten i prou, i els cul­tes, ni que en dub­tin, miren cap a un altre cos­tat i encai­xen més que menys situ­a­ci­ons ine­xis­tents: vivim a Cata­lu­nya una situ­ació en extrem pre­o­cu­pant. El judici és un retrat de la situ­ació anòmala, injusta, insul­tant, en què els acu­sa­dors fa la impressió que veuen que han per­dut el pro­ta­go­nisme i les seves cares retra­ten una situ­ació pre­o­cu­pant. En canvi, els cata­lans acu­sats, que han après el seu rol per pro­xi­mi­tat i con­tagi, van dige­rint len­ta­ment i ens estan donant una imatge d’uni­tat de pen­sa­ment i de lli­ber­tat d’acció, cosa que fa els cata­lans pro­ta­go­nis­tes de quel­com prou impor­tant i deci­sori. Orgu­llo­sa­ment impor­tants, fa la impressió que bona part d’ells han per­dut la por de fer immer­si­ons en aquest joc més brut que net de les fal­ses afir­ma­ci­ons, tes­ti­mo­nis dub­to­sos, decla­ra­ci­ons fetes o no, guar­nint entre tots aquesta escu­de­lla que ja abans de cuita fa mala olor. És una llàstima embru­tar la inde­pendència for­jada fa segles, a la qual encara que­den for­ces per aspi­rar i, con per­miso, convèncer els penin­su­lars que junts aca­ba­rem els malen­te­sos que hi ha entre patri­o­tes cata­lans i espa­nyols.

No vull aca­bar l’escrit sense unes parau­les diri­gi­des als líders del movi­ment català inde­pen­den­tista immer­sos en aquest judici que no hau­ria d’haver tin­gut lloc. Jun­que­ras, des­a­fi­ant, a peu dret, sense apunts, ha fet una demos­tració de conei­xe­ment del greuge.

Ni un moment ha dub­tat i hi afe­gia el que interes­sava. El tri­bu­nal el mirava amb interès. En canvi, Joa­quim Forn, pro­fes­si­o­nal, els ha tin­gut a rat­lla dient tot el que volia dir. Turull, Rull, Romeva, Sànchez i la resta han dei­xat palès que a la cel·la es poden estu­diar a fons els pro­ble­mes. Als espa­nyols que hagin seguit el judici els haurà impac­tat l’acti­tud segura, enèrgica, valenta i autèntica dels empre­so­nats que llui­ten per molt més que la lli­ber­tat. Ho fan per la inde­pendència, filla de la lli­ber­tat, i per engen­drar i parir una república.