Proclamar la llum i preferir la fosca

Aquests dies, lògicament, he pensat més que mai en l'Església. En primer lloc perquè la Setmana Santa s'hi presta més que cap setmana de l'any. En segon lloc, pel que el lector ja endevina: pels escàndols i sobretot la manera com s'està portant el tema. No fa ni dos dies que, a la cafeteria del costat de casa, un dels clients habituals em va preguntar què en pensava de tot plegat. I va afegir: «Quants problemes li van vingut a sobre, no, al Vaticà?» I de la manera més espontània que un pugui imaginar, li vaig contestar: «Hi estic d'acord, però... Vols dir que no seria més propi dir que el problema és el Vaticà?» I la seva, de resposta, no sol va ser igual d'espontània, sinó que diria que va ser més ràpida: «Completament d'acord», va afirmar, «i saps què et dic, Jaume? Que jo volia dir el mateix, i no gosava.» Valgui doncs per demostrar que no tothom fa campanya contra l'Església. És més: diria que ni tan sols hi ha campanya contra l'Església, sinó que –simplement– no es pot estar a favor del posicionament de la jerarquia en el tema que esmentem (sense esmentar-lo). Tal va ser el cas del client que acabo d'explicar. Va tenir el tacte de demanar opinió, amb respecte i sense ofendre. No diré si és creient o no, perquè ho considero irrellevant. L'important és ser una bona persona. I el primer que cal per ser una bona persona és no fer mal (primum, non nocere). No és tan difícil. La part més difícil ve després. Com superar la crisi que s'ha obert en el sí de l'església? Tancant files? Procurant que l'escàndol no esquitxi el Papa, que ja s'està fent? Discutir sobre si el papa Ratzinger no es mereix aquestes crítiques, ja que és el Papa que més càstigs ha imposat? No hi haurà ningú que digui que el primer que se'ls ha d'imposar és ell? Jo diria que tot això és más de lo mismo. I mai millor dit, ja que és el llenguatge que utilitza el PP, sense veure que aquesta retòrica també és corrupta. I la jerarquia que tanca files fent costat al Papa, també és una forma d'ocultació. Els mals es curen salvant el poder o el poder és un mal que no es cura? No ho sé, jo hi veig sobretot ofuscació.

Aquí ja m'hi sento més a gust. No veure les coses quan són evidents és ofuscació. I en termes més genèrics, ofuscació és una disposició particular per agafar-se a l'error com si fos veritat. I també, la incapacitat per raonar encertadament en determinades qüestions, sense que això vulgui dir que en d'altres no es pugui ser intel·ligent. Un exemple de persona ofuscada podria ser Sartre, al qual ningú no li nega el talent que tenia. I per paradoxal que sembli, el mateix és podria dir –o potser és dirà més endavant– del papa Ratzinger. No és estrany, que s'assemblin tant? Si es mira bé, no. Els uneix una actitud de dogmatisme permanent, de mestratge sol, ja es veu que l'ofuscació els té enganxats i no se'n saben desprendre. Però el que interessa de debò és veure com ens posicionem davant d'aquesta actitud. Afegint-hi la nostra, d'ofuscació? Pel que fa a l'Església, no i cent vegades no. Acabem de proclamar la llum de Crist, i d'encendre el Ciri Pasqual, com a símbol d'aquesta llum. I mirat així, no hi ha dubte que no podem fer costat al Papa només perquè és el Papa, sinó que la nostra adhesió ha de ser a Crist. Dir «amén» a tot el que diu el Papa, no és seguir la llum de Crist. I preocupar-se tant per evitar que el Papa quedi esquitxat per l'escàndol de l'ocultació de delictes, és ofuscació. Quina importància té que en quedi esquitxat, si ja en va moll, des d'abans de ser Papa? No és més interessant –pregunto– discernir si ja va ser escollit precisament per fer de parallamps de la tempesta que ja s'havia congriat? Home, veus?, no és mala idea. Suposem que sí: que aquest detall de ser ell el nou Papa, sabent com sabia que la llei del silenci es va posar en pràctica mentre ocupava el càrrec de guardià de l'ortodòxia, equivaldria a tenir per parallamps el Papa, convençuts que «amb el Papa no s'hi atreviran». I si com a hipòtesi és prou versemblant, seguim-la. Trobarem al final un home de tesi, un home obsessionat pel dogma, però no per la moral, ja que aquesta queda subordinada al deure de preservar la imatge de l'Església per damunt de tot, amb la qual cosa ens fa súbdits però no lliures, com va dir sant Pau. Per tant, no és que es vulgui ocultar pròpiament els abusos, sinó que es vol que l'Església aparegui no com és sinó com hauria de ser, lluminosa tota ella, convertint l'Església en fi en ella mateixa i no en portadora de la llum de Crist. A la llum de Crist, quina importància pot tenir que el Papa es quedi sol, si Crist també s'hi va quedar? D'altra banda, no sona una mica estrany –pregunto– això d'estar sol, en companyia de tota la jerarquia, i amb milers de fidels enfervorits? Personalment trobo més inquietant això que no pas tota la resta. Proclamar la llum i preferir la fosca, no quadra.