Opinió

Full de ruta

L’Espanya que glaça

Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”, va escriure el gran poeta espanyol Antonio Machado de qui, amb quinze anys acabats de fer, portàvem a la bossa les seves Poesías completas en aquella popular edició de la col·lecció Austral de cobertes rosades. Hi dúiem Machado, com a icona de l’exili i de la resistència a aquella Espanya franquista que agonitzava. La data fixada en la primera pàgina diu que vaig comprar el llibre el 29 de desembre del 1975. Feia un mes llarg que Franco havia mort i el país era tot efervescència política. Llegíem Machado per influència de Serrat i de Paco Ibáñez i també perquè ens el feien estudiar. No coneixíem ni Carner, ni Riba, ni Estellés, ni Martí i Pol, ni tants altres poetes catalans. En una Catalunya normalitzada és a ells que haguéssim dut a la bossa, però ningú ens n’havia parlat. Els descobriríem poc després. Eternament agraïts a Ramon Muntaner, a l’Ovidi Montllor o a Lluís Llach.

He anat a retrobar el llibre de Machado arran de la visita que diumenge va fer a Cotlliure, al Rosselló, el president espanyol Pedro Sánchez. Val més tard que mai, però diu molt de com és l’Estat espanyol que hagin passat quaranta anys sense que cap president hagi homenatjat, davant la seva tomba, un dels seus grans poetes. Ni González, ni Zapatero –amb Rajoy i Aznar ja no hi comptàvem– van ser mai a Cotlliure, ni menys a Argelers, la platja on van sobreviure i morir desenes de milers d’exiliats, glaçats pel fred, abandonats a la seva sort. Machado va morir en una fonda a Cotlliure, el cor també glaçat per la pena d’haver hagut d’exiliar-se. Diumenge es deuria somoure a la tomba quan Sánchez li va col·locar al damunt la bandera espanyola borbònica i no la republicana. Espanya continua glaçant els seus grans poetes, ni que faci anys que siguin morts i enterrats. A d’altres, com García Lorca, els manté en una cuneta. Més glaçats encara, si és possible.

Sánchez va ser rebut a Cotlliure per nombrosos nord-catalans que li van recordar que no hi era benvingut perquè el seu govern manté a la presó i a l’exili polítics catalans innocents. El president espanyol, però, no es va desviar ni una engruna del guió previst i mentre lloava, embolcallat amb l’estanquera, els exiliats republicans, no va tenir ni un mot pels catalans a qui l’Estat reprimeix vuitanta anys després. Deu tenir el cor glaçat Sánchez també. Però no de pena com Machado. Més aviat d’orgull patri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia