La mà invisible

Encara a hores d’ara, i després de més de dues setmanes de judici, veient pràcticament totes les declaracions per TV, em costa creure com hem arribat fins aquí. Com es pot fer un muntatge immens amb l’escassedat de material? A mi m’és molt difícil respondre racionalment aquesta pregunta que una vegada i una altra em ve al pensament. I em faig a mi mateix una resposta que no sé fins a quin punt pot ser versemblant: rere d’aquesta catàstrofe amb grans dosis de drama, hi ha una mà invisible que ha creat un estat d’opinió prou potent perquè la societat espanyola i tot l’estat de “dret” acceptés com a real tot allò que s’havien inventat. En aquells moments d’exaltació i de desconcert i també de por, per què no dir-ho, ningú va gosar dir-los a tots, començant pel rei: “Mire, mi señor, que no son gigantes sinó molinos, y lo que parecen brazos son aspas”? I arribat al cim d’aquesta paranoia, van tirar pel dret i han convertit aquells molins en gegants i el resultat no podia ser més patètic del que hem vist en aquestes sessions.

En l’estat de deliri (creença fixada falsa i fantasmagòrica) producte del pànic del “Cataluña se nos va” i imbuïts pel sacrosant honor de defensar la sagrada unitat d’Espanya, es va improvisar una causa que naixia del pànic paranoic on les al·lucinacions i els miratges els van portar, potser en un deix de mala fe, a vestir un relat que una vegada s’han trobat en la tessitura de defensar-lo com a prova per acusar els acusats, s’adonen que aquells gegants són molins. I ara ens trobem que vist el patriotisme visceral amb què van reaccionar a Espanya quan el Tribunal Superior Regional de Schleswig-Holstein va desestimar l’entrega del MHP Carles Puigdemont per les acusacions que li feien en l’extradició, per manca de violència i només l’acceptaven per possible malbaratament de cabals sense entrar-hi a fons, ens cal formular-nos la pregunta de si la societat espanyola, i totes les institucions de l’Estat, estan preparades per a una possible sentència de no culpables. És clar que encara estem en els inicis i no sabem quines cartes tenen amagades, si és que les acusacions en tenen, però com que jo soc dels que pensen que els fiscals són gent preparada, si han mostrat aquesta imatge patètica és atribuïble a la manca de matèria de la instrucció. Segurament els fiscals, l’advocada de l’Estat i el mateix tribunal no s’esperaven trobar-se davant uns acusats i unes defenses presentant batalla tan dignament, però aquesta obvietat i la campanya política i mediàtica de tot aquest temps parlant dels presos polítics com a colpistes i la catalanofòbia, serà difícil que el Tribunal Suprem en sigui totalment aïllat. De fet, el fiscal Pedro Rubira ja va defensar quedar-se la competència de jutjar l’excúpula dels Mossos, amb una pregunta: “Hi pot haver imparcialitat, serenitat, si s’envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?”

I dins aquest caos, és lògic que políticament no hi qualli l’estabilitat política imprescindible i necessària per endegar projectes a mitjà termini perquè fa molt de temps que estem, nosaltres i ells, instal·lats en una mena de provisionalitat permanent i sembla clar que mentre el contenciós català no entri en un camí de racionalització, de negociació i de solució, serà molt difícil mirar amb les llums llargues imprescindibles. L’avançament de les eleccions ha fet decaure uns quants projectes de llei, i sobretot el necessari acord per posar al dia el Pacte de Toledo que asseguri les pensions. Aquest endarreriment les col·loca en un estadi explosiu puix que ja assolim un dèficit de 16.000 milions, amb tendència a créixer i anar-se acumulant anualment. Insostenible.

La reforma del sistema de finançament autonòmic, que fa anys que està aturada, també és una reforma imprescindible, però ara com ara és impossible fer-la i em temo que tardarem força que es pugui arribar a un acord. Recordaran que fins ara era el govern català el que els negociava assumint un cost de les crítiques de tota mena de l’oposició del moment, quan els resultats eren extensibles a tothom.

Però també mentre hi ha aquest panorama, hi ha gent a Catalunya que fa coses, que treballa, que crea riquesa i Barcelona torna a ser la capital del mòbil amb el MWC que és un gran èxit i a més ho està aprofitant per crear un focus de tecnologia i del 5G que ens col·loca en la champions league mundial.