Falsos testimonis

Tantes veritats que va deixar anar Jordi Cuixart al Tribunal Suprem contrasten amb tantes falsedats que hem sentit per part dels testimonis els dies següents, i això que amb la llei a la mà qui té dret a mentir són els acusats i no pas els testimonis.

El trio que va tenir la màxima responsabilitat política en la gestió de l’1 d’octubre –Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i el ministre Juan Ignacio Zoido– es renta les mans del que va passar. Instal·lats en el “no em consta, ho desconec, no me’n recordo” van intentar passar el tràmit de la declaració i, acorralats pels advocats catalans, van respondre que no van donar l’ordre de carregar contra manifestants el matí de l’1-O (ni d’aturar les càrregues a la tarda), que no van participar en el disseny de l’operació policial i que no saben amb quin criteri es van triar uns col·legis i no uns altres. L’exministre Zoido va dir sense ruboritzar-se que no sabia que els primers col·legis on van actuar els piolins eren els dels presidents Puigdemont i Forcadell i que ignorava que existís un vídeo on els agents espanyols entonen l’“A por ellos”. És a dir, que la intervenció policial que va fer la volta al món no té cap responsable polític; ja veurem què declara la setmana que ve el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos.

Quina diferència i quin contrast tan gran entre la dignitat dels dirigents catalans que seuen al banc dels acusats assumint que van fer el que van fer en l’exercici dels drets fonamentals, i els líders polítics espanyols, vagues i dubitatius, fent veure que no van fer res. Quina diferència de talla política i moral.

Però la indefensió jurídica dels acusats és tal que tampoc es podran defensar de les falsedats dels testimonis. El col·lectiu Drets ens recordava aquesta setmana que si els testimonis que menteixen són aforats –com és el cas del diputat Zoido o de la membre del Consell d’Estat Soraya Sáenz de Santamaría–, qui els hauria de condemnar és, atenció, el Tribunal Suprem. Ja està tot dit.