Rahola màrtir

Divendres vinent, 15 de març, farà 80 anys que a Girona va ser afusellat Carles Rahola, erudit, funcionari, periodista que ha donat nom al premi d’assaig més prestigiós de Catalunya. Publicava a L’Autonomista, diari d’esquerra catalana moderada estudiat pel professor Lluís Costa en un llibre ara reeditat. Rahola escrivia quan sortia de la feina a la Diputació. Allí va ser detingut pels rebels de 1936. Havien tardat dos anys i mig a vèncer. Rahola no va fugir cap a França. Tenia la consciència neta. No havia comès ni violències ni delictes. El van condemnar a mort per tres articles patriòtics i pacifistes, en la línia del seu mestre Joan Maragall. El Tribunal de l’estat de dret va dictar una sentència sàdica recolzat en tres escrits innocus aportats per fiscals i acusadors ineptes, dropos i rancorosos. És una perversió de règims autoritaris. En judicis polítics contra demòcrates, la dignitat, la tenen els acusats; i la ignomínia, fiscals i acusadors que ignoren que a la presó es pot preparar una defensa noble mentre ells “toman copas con los amigos”. Abans de morir, Rahola va enviar als seus (Rosa, Ferran, Maria, Carolina) aquesta nota: “Podia anar-me’n. Com que no he fet cap mal i he cregut en la justícia, he estat ací, per a servir a la nació. Us he sacrificat, muller i fills! Perdoneu-m’ho! Perdoneu-m’ho!” El seu cas exhorta a aturar tota violència, inclosa la judicial, de què, avui, Dia de la Dona, cal recordar que en són víctimes físiques o emocionals mares, parelles, filles i netes.