Opinió

Tribuna

Aprendre a granular

“El tot o res és un camí que pot acabar polaritzant la societat per incapacitat o incompetència de la gestió pública

La com­ple­xi­tat de les rela­ci­ons soci­als, carac­terísti­ques per­so­nals, situ­a­ci­ons i cir­cumstàncies for­cen a apren­dre a sim­pli­fi­car, a liqui­dar. La soci­e­tat líquida glo­bal n’és el seu gran i pit­jor expo­nent, però en molts altres ordres de la vida no hi ha altra manera millor de con­fron­tar situ­a­ci­ons. Aquesta per­cepció de la impe­ri­o­si­tat de pren­dre deci­si­ons reflec­teix en tot cas la volun­tat de transac­ci­o­nar fets i trets en bé de quel­com modu­la­ble, adap­ta­ble, més mane­ja­ble. A la política pública el gra­nu­lat no ha arri­bat encara i mol­tes deci­si­ons es pre­nen amb infor­mació gro­llera: es supera o no una deter­mi­nada renda, la grandària és més gran que un deter­mi­nant llin­dar, ultra­passa una data fixada. No hi ha gri­sos: o blanc o negre. Sense mul­ti­cri­teri, sense pon­de­rar dimen­si­ons, sense vari­a­bles mul­ti­di­men­si­o­nals, tan reals a la vida mateixa de per­so­nes, cir­cumstàncies i moda­li­tats.

Les dis­fun­ci­ons de man­te­nir l’alter­na­tiva actual, de situ­a­ci­ons seg­men­ta­des, cadas­cuna des d’una lògica dife­rent i sense un algo­ritme com­par­tit són enor­mes. No gra­nu­lar vol dir pren­dre deci­si­ons bas­tes del tipus “entra / no entra” (per exem­ple en les pres­ta­ci­ons públi­ques sanitàries): si entra, és total­ment gratuït; altra­ment el cost com­plet l’ha d’assu­mir l’usu­ari. L’edat com a bar­rera n’és un altre: així a l’edat de jubi­lació, sense gra­nu­lar la pos­si­bi­li­tat d’una jubi­lació prèvia o poste­rior. O tot o res. O pensió o a con­ti­nuar cotit­zant, reduint així, és clar, la pos­si­bi­li­tat d’amor­tit­zar unes con­tri­bu­ci­ons que no per més ele­va­des allar­ga­ran l’espe­rança de vida. Ho veiem també en els mínims ele­gi­bles: superar en un euro la renda que es gua­nya tre­ba­llant en pot dis­mi­nuir molts de sub­venció o sim­ple­ment et deixa de fer ele­gi­ble. A l’empresa, pas­sar de cent tre­ba­lla­dors o d’un deter­mi­nat volum de ven­des marca tot un esce­nari sin­di­cal o fis­cal de manera radi­cal. Man­te­nir-se com a Pime per fruir de cert aixo­pluc implica un desin­cen­tiu que actua com a fre perquè l’empresa creixi. Graus i nivells a l’hora de bare­mar una per­sona fun­ci­o­nal­ment depen­dent estan mar­cats per un estàndard únic: un punt més o menys fan per pres­ta­ci­ons força dife­rents. Tot això atorga drets i deu­res amb resul­tats incerts per a aquells bene­fi­ci­a­ris que sovint només diver­gei­xen mar­gi­nal­ment. O és que amb 49 punts no és molt més pro­per a 51 que a 24, però ambdós es cate­go­rit­zen com a dife­rents al vol­tant del tall de 50? Aquests salts, dis­con­tinuïtats, blancs/negres supo­sen de fet una pèrdua gran d’infor­mació i de sen­si­bi­li­tat per tona­li­tats, situ­a­ci­ons, cir­cumstàncies que són a la rea­li­tat força contínues.

Con­tra això, cal fer espa­vi­lar la gestió pública. A la sani­tat s’esta­bleix el cos­tum de si entra o no entra en catàleg un medi­ca­ment: si entra, el proveïdor toca el cel, ja que té el finançament garan­tit; altra­ment és l’infern de l’ale­a­to­ri­e­tat del màrque­ting per mirar d’aixe­car la dis­po­sició lliure a pagar entre els con­su­mi­dors; d’aquí que la pressió, lob­bies, cor­rup­te­les per entrar al cel siguin enor­mes i de cost bene­fici nor­mal­ment favo­ra­ble. A les agències d’ava­lu­ació de noves tec­no­lo­gies, si el bene­fici de la pres­tació no supera un deter­mi­nat cost, aquesta es con­si­dera exclosa. No per efec­ti­vi­tat, sinó a causa d’un cost con­jun­tu­ral­ment no assu­mi­ble per les finan­ces públi­ques. En la mesura que en una “soci­e­tat lliure” el que l’estat no dona no resta pro­hi­bit, el no copa­ga­ment és paga­ment, de fet, per al cent per cent. A les pen­si­ons, l’experiència mos­tra que cal gra­nu­lar punts de drets de manera contínua ja que en la decisió hi inter­ve­nen molts fac­tors inter­re­la­ci­o­nats que tenen el cri­teri únic de decisió en el benes­tar de l’indi­vidu i en el social a l’hora de valo­rar con­jun­ta­ment aspec­tes intra i inter­ge­ne­ra­ci­o­nals, tals com la llar­gada de la car­rera de cotit­za­ci­ons, les bases per les quals es con­tri­bu­eix, les pun­tes i els valls dels guanys al llarg de la vida, les diferències en el cost de l’esforç per sufra­gar-les, la con­si­de­ració dels gua­ri­ments a la llar o mater­ni­tat, els can­vis a l’espe­rança de vida, a la bona salut per con­ti­nuar o no tre­ba­llant i en dife­rent ritme i tipus de tre­ball... i sem­pre des del gra­di­ent social que el tipus d’edu­cació marca. A més, en els sis­te­mes de pro­tecció social moderns, la justícia de ren­des entre actius i pen­si­o­nis­tes demanda ajus­tos en els equi­li­bris inter­ge­ne­ra­ci­o­nals davant dels impac­tes demogràfics i de pro­duc­ti­vi­tat.

Gra­nu­lar, valo­rar noci­o­nal­ment o vir­tu­al­ment, gra­duar con­ti­nu­a­da­ment per­met, final­ment, rees­ca­lar el valor dels punts, en vista dels recur­sos dis­po­ni­bles fent sos­te­ni­ble el seu finançament, tant a les ver­des com a les madu­res, fent-ne igual­ment a totes les parts partícips. Estem par­lant així de con­tinuïtat con­tra la dis­creció (en el sen­tit de les vari­a­bles dis­cre­tes, dicotòmiques). El “gra fi” és per això el terme més adi­ent, que ve de la foto­gra­fia: com més fi, millor defi­nició i menys per­cepció de “pèrdues infor­ma­ti­ves”. Però l’asso­li­ment d’unes imat­ges de gra fi està natu­ral­ment asso­ci­ada a qüesti­ons d’expo­sició (temps), llum (infor­mació) i movi­ment (actuar i no només par­lar). Gra­nu­lar per­met també cohe­si­o­nar millor: el tot o res és un camí que pot aca­bar pola­rit­zant la soci­e­tat per inca­pa­ci­tat o incom­petència de la gestió pública.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.