El plebiscit espanyol

A manca de coratge polític per entomar la petició d’un referèndum a Catalunya, Pedro Sánchez no ha convocat per al 28-A unes meres eleccions espanyoles, sinó tot un plebiscit sobre com l’Estat ha d’entomar al segle XXI un problema que té de naixement i que mai ha volgut resoldre més enllà de la força i de l’“ordeno y mando” disfressat de legalitat. Del conflicte català ja va anar la campanya andalusa, amb el resultat per tots conegut, i d’això aniran, és clar, els nous comicis, que són tot l’exigu botí que ha assolit el sobiranisme després de gairebé deu anys de mobilitzacions pel dret a decidir i inapel·lables victòries a les urnes.

Tant Sánchez com els independentistes, de fet, no tenien altre remei que abocar-se a aquesta nova cruïlla. Era evident que uns no podien aprovar cap pressupost amb el vergonyós judici als seus líders en dansa, i que les mínimes concessions de l’altre al diàleg ja no tenien més recorregut, per la debilitat parlamentària del seu govern i la incapacitat de controlar les casposes veus discordants al seu partit. Per això, de fet, per a ell i per al PSOE aquest serà un plebiscit paral·lel. És clar que, després del que ja hi va haver a Catalunya el 27-S del 2015, ratificat l’1-O i, a la força, el 21-D del 2017, ara és l’Estat el que ha de decidir si adopta una mirada moderna, democràtica i tolerant o si roman ancorat en un passat (i un present) autoritari, centralista i abusiu amb els pobles que l’integren. Mirat en positiu, si mai s’ha d’iniciar un canvi de xip vers Catalunya és el 28-A, una data en què, mirat en negatiu, es regala al tètric tripartit Francoenstein, que deia Iceta, una oportunitat d’or perquè apliqui al país una política gairebé feudal de terra cremada. Espanya altre cop davant del mirall de la història. O caixa, o faixa.