Robert Redford i el judici

El dia que els robots dirigeixin pel·lícules tindrem com a resultat The old man & the gun, amb la qual l’actor Robert Redford, que té més de vuitanta anys, el rostre clivellat d’arrugues i el pas indecís, renuncia a interpretar-ne més. N’és el productor. Preu per preu, amb el mateix elenc una mica reforçat i amb un director creatiu i solvent podria haver impulsat un Rei Lear o La gata sobre la teulada de zinc calenta. En aquesta última fent d’avi, és clar. L’altre dia vaig remirar-me la versió de l’any 1958, interpretada per Elisabeth Taylor i Paul Newman, company de repartiment de Redford en algunes pel·lícules cèlebres. Quan es va estrenar a Espanya es va dir que el doblatge havia escamotejat l’homosexualitat del protagonista. La suplantació venia d’origen, i Tennessee Williams, el seu autor literari, va quedar tan disgustat que es va arribar a situar a les cues dels cines per recomanar a la gent que no entrés a veure-la. S’imposa una nova versió, completa i sense censura. Qui diu Tennessee Williams diu Eugene O’Neill, David Mamet o un guió original escrit per algú que hagués donat categoria i grandesa a la retirada d’un actor com Robert Redford. Interpretar durant tres hores i amb vuitanta anys un Lear al teatre deu ser esgotador. Fer-ho en cine és més reposat. O potser Redford no és el gran intèrpret que ens ha estat dit?

Diu: “Basada en fets reals.” Ara totes les pel·lícules estan “basades en fets reals”. És per fer-nos passar bou per bèstia grossa. “Això no lliga”, es queixa el director al guionista i al productor davant un argument que no té ni cap ni peus. “Direm que està basat en fets reals”. “Això és absurd”, comenta un espectador a la sortida del cine. “Però fixa’t que diu que està basada en fets reals.” En les antigues comèdies i tragèdies l’autor feia sortir al final un personatge que, en nom seu, demanava disculpes a l’auditori pels errors i flaqueses que l’obra hagués pogut contenir. Ara les disculpes es demanen carregant els defectes a la realitat. La realitat és absurda però si la vols fer artísticament creïble s’hi ha d’introduir narració i els fets han de ser una mica consistents. El “testament cinematogràfic” de Robert Redford sembla dirigit per un autòmat, dic. No nego que en el futur els robots perfeccionats arribin a confeccionar grans pel·lícules o grans novel·les. De moment, els humans aprenents de robots són tan encarcarats i rutinaris com els moviments de les màquines articulades que s’anticipen a imitar.

Anem al judici que es fa a Madrid contra els independentistes catalans. “Això no lliga”, es nota que pensen fins i tot els mateixos fiscals. Parteixen del guió escrit pel jutge instructor, la Guàrdia Civil i els diaris “amics”. “Direm que està basat en fets reals.