Opinió

Tribuna

Les mimoses i la paret

Quan tota la paren­tela d’arbres encara hiverna, tot i el clima benigne que ens ha acom­pa­nyat a l’inici d’any, la mimosa treu flor –una flor abun­dant, espec­ta­cu­lar i impro­duc­tiva, com­pa­rada amb la dels arbres frui­ters de flor dis­creta que ja ges­ten fruit–. Les mimo­ses no poden ofe­rir fruita comes­ti­ble i qui sap si, obli­ga­des per l’ins­tint de super­vivència, s’estar­ru­fen de manera exu­be­rant entre els arbres pelats de fulla caduca. Els seus poms de flors gro­gues són la demos­tració de la capa­ci­tat de renéixer, la força que esclata davant per davant de qual­se­vol paret. La paret del jardí, la paret de la repressió i de la por. Hi va haver un moment que alguns van ano­me­nar d’“apo­de­ra­ment col·lec­tiu” en què bona part de la soci­e­tat cata­lana va con­ver­tir l’efecte empre­nyat en el motor d’un movi­ment ins­pi­rat en els som­riu­res. En algun altre moment, els repre­sen­tants polítics van mal­dar per cana­lit­zar-lo, amb difi­cul­tats, i aque­lla força va xocar amb un dic més dur i enro­cat que els que fre­nen l’oceà als Països Bai­xos. Els polítics devien fer el que van poder, limi­tats per aque­lla mura­lla enorme i per la por també de dece­bre molta gent. I com que no ha estat gens fàcil, assis­tim ara a un judici igno­miniós. Tot el que ens ha dut fins on som ens hau­ria de fer ana­lit­zar el pre­sent sense vacil·laci­ons ni retrets. Alguns no han estat mai inge­nus, pro­ba­ble­ment perquè van conèixer el fran­quisme i saben que, durant dècades, no s’ha fet peda­go­gia per cons­truir l’“estat de naci­ons”. Sigui com sigui, tant els que ja intuïen el perill de retrocés que ens podria haver d’obli­gar a defen­sar l’auto­no­mia i que no han entès per què no s’ha donat suport als pres­su­pos­tos del govern esta­tal, com els qui pen­sen el con­trari, deuen ara com­par­tir un sen­ti­ment d’admi­ració simi­lar: l’acti­tud dels qui seuen als bancs dels acu­sats és d’una dig­ni­tat espa­ter­rant i mera­ve­llosa.

Rees­col­tant les seves parau­les, ens ado­nem del valor i de la for­ta­lesa inte­rior que els sosté a lloc. Tot ple­gat va per llarg, però. Men­tres­tant hem hagut d’esbri­nar què va pas­sar i com a través de decla­ra­ci­ons judi­ci­als alam­bi­na­des i retòriques, amb alguns tes­ti­mo­nis que han men­tit. S’esbor­ren rela­tors i uns i altres es dis­tan­cien davant de nous comi­cis i bus­quen diferències entre ells. I enmig de tot, el mes­tratge dels pre­sos polítics il·lumina la fos­cor dels qui encara no han entès res, dels que es dedi­quen a vomi­tar a l’olla del Twit­ter, dels qui encara no saben que els cicles s’han de tan­car bé, i que la lli­ber­tat també rau a saber alli­be­rar-se d’emo­ci­ons des­truc­ti­ves. Carme For­ca­dell i Dolors Bassa aju­den les dones de la presó, Oriol Jun­que­ras com­par­teix els seus conei­xe­ments, Raül Romeva fa visu­a­lit­za­ci­ons –en alguna entre­vista li he lle­git que s’ima­gina la platja i el mar–, Jordi Cui­xart ha dit que fa medi­tació... Segu­ra­ment cadas­cun dels seus com­panys (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Joa­quim Forn) deu seguir alguna estratègia en aquest sen­tit. Llur acti­tud ens per­met cop­sar la pro­fun­di­tat de les arrels d’unes mimo­ses que ofe­rei­xen bons fruits. Ben aviat, la por i la demagògia tor­na­ran a pro­ta­go­nit­zar els mítings d’una nova cam­pa­nya elec­to­ral, en un moment en què la paraula diàleg torna a esgri­mir-se com una arma llancívola enmig de dis­cur­sos fake. Caldrà que abs­ten­ci­o­nis­tes i dece­buts que van per­dre la con­fiança s’aixe­quin del sofà dels vells empre­nyats i es dis­po­sin a sal­tar la paret que es dibuixa a la dreta, més alta que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.