Opinió

Tribuna

Les mimoses i la paret

Quan tota la parentela d’arbres encara hiverna, tot i el clima benigne que ens ha acompanyat a l’inici d’any, la mimosa treu flor –una flor abundant, espectacular i improductiva, comparada amb la dels arbres fruiters de flor discreta que ja gesten fruit–. Les mimoses no poden oferir fruita comestible i qui sap si, obligades per l’instint de supervivència, s’estarrufen de manera exuberant entre els arbres pelats de fulla caduca. Els seus poms de flors grogues són la demostració de la capacitat de renéixer, la força que esclata davant per davant de qualsevol paret. La paret del jardí, la paret de la repressió i de la por. Hi va haver un moment que alguns van anomenar d’“apoderament col·lectiu” en què bona part de la societat catalana va convertir l’efecte emprenyat en el motor d’un moviment inspirat en els somriures. En algun altre moment, els representants polítics van maldar per canalitzar-lo, amb dificultats, i aquella força va xocar amb un dic més dur i enrocat que els que frenen l’oceà als Països Baixos. Els polítics devien fer el que van poder, limitats per aquella muralla enorme i per la por també de decebre molta gent. I com que no ha estat gens fàcil, assistim ara a un judici ignominiós. Tot el que ens ha dut fins on som ens hauria de fer analitzar el present sense vacil·lacions ni retrets. Alguns no han estat mai ingenus, probablement perquè van conèixer el franquisme i saben que, durant dècades, no s’ha fet pedagogia per construir l’“estat de nacions”. Sigui com sigui, tant els que ja intuïen el perill de retrocés que ens podria haver d’obligar a defensar l’autonomia i que no han entès per què no s’ha donat suport als pressupostos del govern estatal, com els qui pensen el contrari, deuen ara compartir un sentiment d’admiració similar: l’actitud dels qui seuen als bancs dels acusats és d’una dignitat espaterrant i meravellosa.

Reescoltant les seves paraules, ens adonem del valor i de la fortalesa interior que els sosté a lloc. Tot plegat va per llarg, però. Mentrestant hem hagut d’esbrinar què va passar i com a través de declaracions judicials alambinades i retòriques, amb alguns testimonis que han mentit. S’esborren relators i uns i altres es distancien davant de nous comicis i busquen diferències entre ells. I enmig de tot, el mestratge dels presos polítics il·lumina la foscor dels qui encara no han entès res, dels que es dediquen a vomitar a l’olla del Twitter, dels qui encara no saben que els cicles s’han de tancar bé, i que la llibertat també rau a saber alliberar-se d’emocions destructives. Carme Forcadell i Dolors Bassa ajuden les dones de la presó, Oriol Junqueras comparteix els seus coneixements, Raül Romeva fa visualitzacions –en alguna entrevista li he llegit que s’imagina la platja i el mar–, Jordi Cuixart ha dit que fa meditació... Segurament cadascun dels seus companys (Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn) deu seguir alguna estratègia en aquest sentit. Llur actitud ens permet copsar la profunditat de les arrels d’unes mimoses que ofereixen bons fruits. Ben aviat, la por i la demagògia tornaran a protagonitzar els mítings d’una nova campanya electoral, en un moment en què la paraula diàleg torna a esgrimir-se com una arma llancívola enmig de discursos fake. Caldrà que abstencionistes i decebuts que van perdre la confiança s’aixequin del sofà dels vells emprenyats i es disposin a saltar la paret que es dibuixa a la dreta, més alta que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.