Dues realitats paral·leles

Fa pocs dies, en la seva declaració durant el judici pel procés, l’ex-secretari d’estat de Seguretat José Antonio Nieto va parlar de l’existència de dues “realitats paral·leles”. L’ex-número dos de Juan Ignacio Zoido es referia a les valoracions sobre les protestes del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d’Economia, que ell definia com a “concentracions tumultuoses”, mentre que el conseller d’Interior, Joaquim Forn, les qualificava de “pacífiques, ordenades i familiars”. Nieto confessava que havia estat en aquell precís instant que s’havia adonat que “la seva percepció de la realitat era molt diferent de la nostra”, i, per aquest motiu, havia començat a mobilitzar efectius de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional, una ordre que, en realitat, havia estat decidida de molt abans.

De fet, durant totes les jornades de judici s’està fent evident l’existència de dues versions diametralment oposades d’una mateixa realitat, i no només d’allò que va succeir aquell dia al davant de la conselleria, sinó també del que havia passat els mesos anteriors i del que s’esdevindria a partir d’aquell dia. No és només un problema de percepció, sinó també d’actitud. En el judici també s’estan posant de manifest dues maneres d’entendre la seguretat i l’ordre públic, la d’aquells que prioritzen la mediació i la convivència i la dels que ho fien tot a l’ús de la força. El diàleg davant la violència i les urnes davant les porres. Poques imatges il·lustren tan bé aquesta idea com la dels guàrdies civils que es dirigien al nostre país al crit de “A por ellos!” i que, una vegada arribaven als col·legis electorals, no tenien manies a colpejar els “individus” (així va definir-los el coordinador policial, Pérez de los Cobos) que protegien les urnes, sense atendre les súpliques o les peticions de diàleg.

De fet, la mateixa opció de la via judicial i policial per resoldre un conflicte polític és una mostra evident que vivim en dues realitats que, essent paral·leles, difícilment podran arribar a coincidir.