Ens han descobert

La desfilada de testimonis vinculats de prop o de lluny amb la Generalitat en el judici contra el referèndum posa en evidència que als fiscals que els interroguen tot els sorprèn, tot els sembla sospitós i tot els fa esgarrifar: l’existència dels Mossos d’Esquadra, l’eficàcia de cada conselleria, l’activitat ordinària del Parlament, el sistema escolar amb participació dels pares, TV3, els noms en català de les persones i les institucions, la diplomàcia, els serveis exteriors i interiors, una estructura social que inclou entitats com Òmnium –“llengua, cultura, país”–, el sistema de voluntariat, El Punt Avui... Han descobert Catalunya, ens han descobert.

Ahir van interrogar el meu amic Albert Royo, secretari general del Diplocat fins que l’aplicació de l’article 155 el va fer fora. L’havia conegut quan ell treballava a la delegació barcelonina de la Comissió Europea. De tant en tant convidava uns periodistes a Brussel·les o a Luxemburg perquè fossin informats de la feina que allà es fa. M’hi vaig unir un parell de vegades. Potser tres. La fiscal que el va inquirir va trobar suspectes també aquelles expedicions remotes i instructives. Tenen, doncs, motius per cridar-me a declarar. A mi, i a tots els altres col·legues, de mitjans i pensaments molt diversos, que ens en vam beneficiar, sigui’m permesa la paraula que la fiscal trobaria acusatòria. No en diré els noms per no comprometre’ls. Temps enrere els hauria dit. De fet ho vaig fer quan vaig escriure la crònica de cada viatge. La llibertat de dir ha quedat malmesa. També confessaria que soc soci d’Òmnium Cultural, no d’ara sinó des de gairebé la seva fundació. És un atenuant o un agreujant?

A base de política, de peix al cove i de practicar l’astúcia molt abans que Artur Mas divulgués aquesta facultat, vam crear un país prou arreglat i complet. Molts cops el govern de Madrid i el Constitucional ens torçaven les voluntats però també molts cops trobàvem l’escletxa per fer-les igualment efectives. Quan les intromissions es van multiplicar va créixer l’independentisme i la reacció contrària que ens han dut fins aquí, fins al referèndum heroic, el 155, la presó, l’exili, el judici, i també la irrellevància parlamentària i l’escassedat governamental.

L’obra feta és tan positiva que altres autonomies i el govern de Madrid se la podrien aplicar prenent-la d’exemple. “Ni teva ni meva.” L’acusació particular exercida pels ultradretans de Vox prometia ser espectacular. Els seus advocats callen molt. No se’n refiïn. Vegin que s’ho apunten tot. Mossos? Escola? Exteriors? TV3? Català? Passaran les notes als camarades del PP i Ciutadans: “S’ha d’atacar per aquí, quan governem plegats.” Si no, es diu que el PSOE calcula pactar amb Ciutadans, en cas de no obtenir majoria.