El crit dels mil·lennistes

Diuen que tots som part d’una generació. Una de les més famoses és la del baby boom i la formen les persones que van néixer entre el 1949 i el 1968, quan es començava a albirar una època de pau després de la postguerra. Amb el progressiu descens de la natalitat aquestes classificacions han quedat més difuminades i costa saber si es forma part de la generació X (fills dels baby boomers i que encara van cursar l’educació general bàsica), la Y o la Z. I què passa amb els mil·lennistes? Són una generació a qui s’ha penjat l’etiqueta de ni-nis. Se’ls considera mandrosos i que estan poc per la feina. Que ni han estudiat ni volen treballar i que viuen dels seus pares. Ho denunciava fa uns dies una jove a Twitter. Per llogar un pis se li demanava contracte fix, que els dos avaladors que li exigien també el tinguessin, estar empadronada a la ciutat (com a mínim un any) a més dels preceptius mesos de fiança. Els mil·lennistes (1981-1993) han estat una de les generacions més castigades per la crisi econòmica. Quan van treure el cap al mercat laboral aquest ja no els va acceptar i si ho va fer va ser en unes condicions econòmiques més minses que les de generacions anteriors. Quan és l’hora d’emancipar-se es troben amb preus abusius i això provoca que cada cop l’emancipació sigui més tardana. “No ens independitzem per ganduls. Maleïts mil·lennistes”, sentenciava el tuit de la noia.