Ferm voler

Encara no fa ni quinze dies que s’han assegut davant el primer consell de guerra sumaríssim que es fa a Girona. El judici, per dir-ne d’alguna manera, no ha durat ni tan sols una hora. Els militars han dictat sentència: sis penes de mort i dues de presó. Carles Rahola passarà aquestes dues setmanes tancat, sense poder veure la família, en espera de la matinada d’un dia com avui, 15 de març, en què el traslladaran al cementiri i allà, davant de la paret, l’afusellaran. Poc abans (molt poc abans, amb les últimes forces que li queden) no para d’escriure amb un llapis que un altre pres li ha deixat tot de notes adreçades als fills, a la dona, a la neta. Petits esbossos de “la meva vida pura i lluminosa que he viscut en l’honestedat”. Aquest és l’últim: “Que el meu record us enforteixi i no us faci defallir mai.” En el judici, l’han acusat d’haver escrit articles “en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”. Un d’aquests articles hauria de ser a l’entrada de totes les escoles de la ciutat, del país. Es diu Refugis i jardins i el va escriure el 1938: “Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball.” Hi parla d’un jardí que ha esdevingut refugi i que tornarà a ser jardí quan hagi acabat “el terror i el salvatgisme refinat”. Rahola ha escrit i continua escrivint fins al final, amb la por del terror al cos i amb la serenor de qui creu en la civilització contra la barbàrie. Abans, anys abans, en el seu Breviari de ciutadania, que també s’hauria de llegir a totes les escoles, cada dia, parla dels homes que lluiten per un ideal: “Mentre els interessos passen, l’ideal és immortal: un dia o altre triomfa, i amb ell triomfen, més enllà de la vida, absents i presents alhora, els qui l’han estimat, els qui l’han defensat.” És el “ferm voler de llibertat”. Avui fa 80 anys, una matinada freda, a les cinc.