Trapero

La setmana passada va acabar, judicialment parlant, amb la declaració davant del Tribunal Suprem d’un dels testimonis més mediàtics d’aquest procés contra l’independentisme. Parlo òbviament del major Trapero, que, sense l’obligació de declarar, finalment va decidir posar-se davant dels set membres del Tribunal Suprem i les acusacions per donar la seva versió d’uns fets que ja havien estat explicats des de la banda de Pérez de los Cobos, Millo, Zoido o el secretari d’estat José Antonio Nieto.

Després d’escoltar la llarga exposició de Trapero, si hi hagués un pèl de normalitat, hauria de caure aquella acusació tan estrambòtica de rebel·lió. El major va posar els punts sobre les is i va desmuntar, en primera instància, la violència insuportable que deien que havia tingut lloc el dia 20 de setembre del 2017 davant del Departament d’Economia. Ni turbes exaltades, ni tumults agressius ni persones fugint escalant pels terrats a risc de perdre la vida. I també va deixar clar que el projecte secessionista (per utilitzar el llenguatge cavernícola) no va comptar en cap moment amb la complicitat d’un cos armat format per 17.000 membres. Trapero es va mostrar fidel a la fiscalia, a la legalitat espanyola, i al·lèrgic a les possibles consignes polítiques del govern català. Unes consignes que, va reconèixer, mai van arribar, però que, si s’hagués donat el cas, ni ell ni els seus subordinats haurien seguit. El cap dels Mossos, a més, va demostrar amb dades la col·laboració des dels Mossos amb la Guàrdia Civil i la Policia espanyola a l’entorn de l’1 d’octubre, una col·laboració que no va trobar reciprocitat. La declaració de Trapero és, doncs, un ariet contra l’acusació de rebel·lió. Però també un bany de realisme que, sens dubte, haurà fet caure la bena dels ulls a molta gent. Ni Trapero ha estat mai un soldat de l’independentisme com ens havien dit polítics i opinadors mediàtics, ni aconseguir la independència d’Espanya és tan senzill com se’ns ha volgut vendre. No hi ha màgia ni dreceres. Benvinguts a la realitat.