El museu de les matemàtiques

Al número 155 del carrer de Barcelona hi ha un immoble envoltat de jardins. És Villa Teresa, tal com figura en la pedra esculpida a l’entrada. A l’altre costat del carrer s’hi veuen naus industrials arruïnades, des que la firma Simón en va marxar. Al darrere llinda amb la plaça Valentí Fargnoli –eminent retratista–, amb una tanca que marca el límit. Aquest xalet el va construir Joaquim Soler Pacreu, i l’antiguitat deu acostar-se gairebé als vuitanta anys, quan la família eren propietaris de les industries càrnies, d’embotits i pernil de York instal·lades al davant. Unes empreses que, portades per familiars successors d’aquell patriarca i del seu germà Ramon, continuen actives i s’han ampliat molt a la localitat de Cártama (Màlaga) des que en temps de guerra aquells gironins varen adquirir una petita fàbrica que hi havia allí propietat d’uns industrials anomenats Prolongo, a qui les rebel·lions provocades per l’esclat bèl·lic havien massacrat, i els seus familiars decidiren apartar-se’n.

Per una d’aquelles caramboles urbanístiques que costen de desentrellar –i potser no cal fer-ho– la propietat va arribar a mans de l’Ajuntament de Girona, que necessitava espais públics per tal de compensar la pèrdua de la plaça Salvador Dalí, que ara mateix Hipercor està transformant en ampliació del seu gran magatzem del carrer de Barcelona. Convenis a tres bandes, que acabaren d’aquesta manera. Els llavors propietaris, familiars dels anteriors, varen deixar lliure la casa i els jardins, que tenien magníficament cuidats, ja fa uns quatre anys; i des de llavors aquest projecte municipal de compensar l’espai públic ampliant la plaça Fargnoli, posant els jardins a la disposició dels ciutadans no s’ha complert. El xalet mentrestant ha romàs tancat, en una franca decadència.

Però –oh, meravella!–, l’Ajuntament ha anunciat ara que allà s’hi instal·larà un museu de les matemàtiques. Era el que ens faltava. No n’abunden pel món, i ens costa d’imaginar-ne el contingut. Es volen destinar grans espais perquè els minyons de les escoles practiquin i aprenguin aritmètica, exhibició de peces de matemàtiques –no sabem d’on sortiran–, despatxos, informació, serveis, etcètera.

Alguns plans deuen tenir, perquè s’ho han anat a mirar envoltats de gent de pes. Cal dir, però, que el xalet era residència per a una o dues famílies, i per tant, l’espai és limitat per a tanta instal·lació. Es pot entendre que requerirà una reforma total, amb risc de malmenar els magnífics jardins del seu entorn.

Ens sigui permès, però, instar les futures generacions que ho vigilin, ja que, amb el ritme amb què fa les obres l’Ajuntament de Girona, aquest lloable propòsit és clar que va per llarg. Per molt llarg.