Bach, arquitecte de la música

Europa no es pot explicar sense Bach, com Bach no es pot entendre sense Luter. Però importa, si Bach era o no creient? El pastor luterà Alain Joly defineix com a “obra monumental” La Passió segons sant Mateu de J.S. Bach, recitada per primer cop el divendres sant 11 d’abril de 1729 a la Thomas Kirche de Lipsia. L’obra es va compondre en un període de temps considerable, i és el resultat musical d’un home profundament religiós. El compositor barroc Bach neix a Turíngia, la terra de Luter, i és des de la fe de l’Església evangèlica que pensa i compon tota la seva música. Corals, oratoris, cantates, misses i passions, totes revelen una força espiritual que Joly defineix tant humana com divina, sublim i complexa. Bach és un compositor universal i la seva obra és un exemple de la culturització del cristianisme, que, en paraules del filòsof de la Granja d’Escarp Ferran Sáez, no és res més que la capacitat que algunes obres de prestigi i qualitat han tingut per donar forma a la nostra cultura. La Passió segons sant Mateu de Bach o El Crist de Velázquez són expressions culturals en què el missatge cristià ha pres cos al llarg de la història de la nostra civilització. Són formes de culturització de l’herència cristiana. Ferran Sáez, que a més de ser professor a Blanquerna acaba de publicar simultàniament tres llibres sobre temes tan diversos com populismes, l’herència cristiana o l’ambigüitat de les pantalles, considera que Bach encarna una de les realitats més sòlides del cristianisme: haver configurat la cultura europea. Pot ser que qui rep la música de Bach no tingui ni la més pàl·lida idea que aquest senyor era religiós. No importa. Es pot transportar amb la seva música i no li cal saber-ho. Nogensmenys, Bach va fer el que va fer perquè era creient. La seva música no pretén catequitzar, però negar-ne l’origen espiritual seria un disbarat i una falsedat. Ferran Sáez escriu que “cap religió es transmet per telepatia”, i que “les catedrals avui estan plenes, però no de fidels”. Els qui mentre em llegiu estan omplint la Sagrada Família són turistes en gran part, però ser turista no és un equivalent a ser un robot insensible a la bellesa i la força de la cultura, sigui cristiana o sigui pagana.

Giovanni Arledler, a la Civiltà Cattolica, la millor revista per seguir les tendències culturals des d’un punt de vista dels jesuïtes, creu que el pensament de Bach és cristològic: de fet la creu és un leitmotiv indestriable en l’obra de Bach. Bach va néixer ara, un 21 de març de 1685, i la seva és la família més musical que coneixem: més de 120 membres de la mateixa saga es van dedicar a la música. Bach ha seduït per la seva bellesa però també per la tècnica. Els qui ens vam endinsar en el piano de petits vam ser entrenats amb Bach des dels inicis. Les Variacions Goldberg o els Concerts de Brandenburg formen part del llegat cultural europeu que Bach ens ha deixat. Bach és ja nostre i és indestriable de l’humus cultural i musical universal, un “arquitecte de la música”, en paraules del papa Benet XVI, amant de Bach i de la música que sap fer apologia de la fe. Amb Bach tenim dues passions completes, La Passió segons sant Joan i La Passió segons sant Mateu, on els protagonistes són el mateix evangelista que descriu la narració i Jesús.

Bach era creient i crea una música que reviu episodis religiosos. És molt interessant el cas d’escriptors no especialment religiosos, com el mateix Oscar Wilde, que ha escrit a De profundis una de les obres més tràgiques i doloroses sobre la vida de Jesús, home turmentat. El també filòsof Ignasi Boada distingeix entre evangelitzar i culturitzar el cristianisme. Evangelitzar és proclamar l’Evangeli, mostrar la figura de Jesús com a origen i sentit de la vida. Culturitzar és mostrar com el cristianisme pot trobar-se en el nucli de les produccions culturals de qualitat. O com produccions clau de la cultura, com Bach, són simplement inintel·ligibles sense el llegat i el missatge del cristianisme. La culturització del cristianisme constitueix una via privilegiada de transmissió de la serietat del cristianisme.

L’última pel·lícula d’Ingmar Bergman va ser Saraband (2003), tota al voltant de Bach. Parla de la culpa i de la dificultat del perdó, del càstig, de Déu i de l’absència de Déu. Bergman, fill de pastor protestant, costa de llegir sense conceptes clau del luteranisme. Amb tot, Ferran Sáez ens torna a ajudar: ni Saraband ni Persona de Bergman són obres que puguem definir com a cristianes, però són inintel·ligibles al marge de conceptes teològics de la tradició cristiana protestant. Tota la desesperació, la fe perduda i enyorada, la llum i la foscor excessives, les fiblades de la memòria o la vida sense col són eixos que el luteranisme explica i que els mestres Bach i Bergman declinen. Emil Cioran escriu: “La música de Bach és l’única raó per pensar que l’Univers no és un desastre total. Amb Bach tot és profund, real, res no és fingit. El compositor ens inspira sentiments que no ens pot donar la literatura, perquè Bach no té res a veure amb el llenguatge. Sense Bach, jo seria un perfecte nihilista.” El filòsof Cioran no es commou amb l’Evangeli de sant Mateu, però La Passió segons sant Mateu de Bach té el poder d’allunyar-lo del nihilisme. Cioran veia en Bach l’únic “argument” que prova que la creació de l’univers no pot ser vista com un gran error. No és un aspecte menor, i menys venint d’un filòsof com Cioran, disseccionador de la futilitat de la vida, freqüentador de l’existencialisme i escèptic recalcitrant.